Una taula plena d’objectes de vidre ben col·locats fent un castell, els uns sobre els altres. “Avui venim a veure circ?” sento que comenta irònic el de la meva dreta. En efecte: gerros, fruiteres, bols, gots i plats fan equilibris amb gran elegància al bell mig de l’escena. Mentre espero que comenci l’obra, penso inevitablement amb Espriu i el seu mirall de la veritat esmicolat en mil bocins, i no puc evitar agermanar-lo amb el títol: serà la veritat un sublim error?, o l’error va ser fer-la miques?

Ara sí, apareix Gonzalo Cunill, vestit de blanc, i comença a enraonar amb la proximitat com ho faria algú que treballa a La Planeta per dir-te que “la funció començarà un xic tard”. Que ho fa de tu a tu, sense grans parafernàlies, a això em refereixo. “Xxxst”, fa algú, com si fes callar els meus pensaments. Però interpreto que ens està avisant que això ja comença.

Tot i la blancúria de l’americana blanca, amb la camisa blanca, i la blancor dels pantalons ben planxats, jo ja entro en tensió: quines ganes que caigui tot aquest embalum de vidre i s’estifolli davant nostre. La llum rebotant contra les textures de cristall és hipnòtica, gairebé tant com l’accent argentí del monologuista, amb aquesta cadència dialectal que sembla que ens embadaleix tant al públic teatrero català; com si la tonada melòdica ja ho fes tot teatral. De fet, el Gonzalo fa de Gonzalo, i a voltes també encarna els seus dos amics de l’ànima, la Cristine i l’Àlex. Però no us imagineu una “Blanca desvelada”, no; ho fa sense deixar excessivament de ser ell. La direcció de Jan Lauwers no opta per una forta construcció de personatges diferenciats que s’esmunyen polifònicament d’un sol cos, sinó més aviat una intercalació de flaixos i converses al llarg d’una amistat (o d’una vida, si no ve a ser el mateix) tenyits per la pàtina del caràcter del protagonista. Però ja ens ho declama el text, escrit per Elke Janssens, només començar: “si això confon, no passa res, perquè les històries estan a les vostres mans”.

I de què va la peça? Em preguntareu. Doncs una mica d’això i d’allò altre, del camí per desbrossar que és viure amb els amics de la mà (és a dir, de la marrada que és entendre que les coses mai s’entenen del tot). I em direu que sóc abstracta, i us diré que ho soc per plasmar l’atmosfera d’aquest sublim encert: parlar de la vida amb la calma de qui l’entén com una eterna sala d’espera. Parlar de la vida amb la tranquil·litat de qui ja l’ha viscuda, com ho fan les telenovel·les durant els llargs migdies en molts menjadors calorosos: de fons, en color sèpia, amb un etern fade-out; tot i que les trames mai s’acabin, i els camins mai cessin d’emparrar-se…