L’aranya

Sala gran del Teatre Nacional de Catalunya, 13 de febrer de 2025

Quan ens disposem a anar al teatre sovint anem a veure obres de directors que coneixem de lluny: a través d’entrevistes, d’articles, o de l’observació de la proposta d’un nou món sobre l’escena, però, alguns cops, i si has passat per l’Institut del Teatre, aquests directors també han estat professors, i en alguns casos, s’han convertit en companys d’interrogants i aspiracions, i això provoca que t’acostis a veure la peça des d’un altre punt de vista.

El director Jordi Prat i Coll va ser un dels primers professors que vam tenir a l’Institut del Teatre, concretament a l’assignatura de pràctiques d’escenificació, on recordo que ens descrivia un terme nou per nosaltres: l’spine, un concepte que ens acompanyaria sempre, i que lligava tot el que volíem explicar i transmetre en escena. I a més, remarcava com ens dirigíem un públic, que era la polis, i que havíem de sacsejar ja sigues fent ballar, emocionant, o pensar. Réfléchir com diuen en francès.

En Prat i Coll, recentment, venia amb una bossa d’esport plena de llibres per mostrar-nos quin era el seu procés de treball a l’hora de rebre un encàrrec i fer-ne una adaptació. Ens passàvem de mà en mà textos de Guimerà, biografies, retrats de l’època, fins i tot algun llibre de vell que havia trobat remenant en un mercat. I en aquest context, ell mateix distingia entre els textos clàssics, on podies apostar per una dramatúrgia més personal, a partir de la selecció de materials, i textos contemporanis, on seguies el que et proposava el dramaturg.

A L’aranya, en Prat i Coll, ha fet una translació a un altre temps, els anys seixanta, per traslladar-nos a una atmosfera que ell reconeix com a familiar. Una botiga de queviures, i un menjador situat a la rere botiga, on hi feien vida a Girona. Aquesta idea recollida per Marc Salicrú, ha fet conquerir tot l’escenari, convertint l’espai en un infinit de detergents i capses de galetes, la qual cosa ha permès rebre el detall de l’obra fins i tot des de l’últim fila. Però que també ha generat una contradicció: una botiga de barri que al mateix temps semblava un gran magatzem. L’espai es dividia en diferents realitats: la botiga, el menjador enquadrat amb una carra que anava endavant i enrere, i un carrer on transitava la gent jugant amb l’horitzontalitat. Un encert, perquè l’horitzontalitat oferia moviment, i et permetia esbrinar informació sobre qui eren aquests personatges per la manera de caminar i transitar l’espai. Uns personatges marcats per un fort accent gironí d’interior i que mantenia la guspira d’un món que cada cop sembla que existeixi menys segons on habitis, i que en Prat i Coll, a més, l’ha subratllat convertint-lo en esperpèntic en alguns casos. Un excés de teatralitat sostinguda també per un disseny de vestuari que destaca pels colors forts de Montse Amenòs, i les veus que s’evaporen del Cor jove de l’Orfeo Català.

La parella que no podia tenir fills, Mima Riera i Albert Ausellé, ell més obsessionat que ella; el veí dels ocells encarnat per Jordi Vidal, les baralles que se senten des del patí amb la dona Berta Giraut; la dona de fer feines, Meritxell Yanes, amb un fill amb un excés d’ingenuïtat, amant d’Eurovisió, Ferran Soler, dos primers enamorats Estel Ibars i Jan D. Casablancas; i l’amo estrateg de la botiga en Grimau, Jordi Rico, amb la seva amiga de la ciutat Paula Malia. Tots aquests personatges ens mostraven la història de L’aranya que recordava a una pel·lícula de diumenge a la tarda, que no t’acaba de fascinar però vols saber com acaba. Tanmateix, és en l’últim moment quan en Prat i Coll li dona un gir i veiem que aquesta obra aposta per fer reflexió sobre la identitat. Una rumiació molt contemporània, i que a tots ens toca de prop. Qui som? I qui volem ser? Volem ser allò que sempre ens han dit? O allò que pensen de nosaltres? O allò que ens ha tocat fer? Recordo fa un temps, amb una conversa amb l’actor alcoià Pep Cortès que en el trànsit del dia a dia és poca gent la disposada a fer el salt. A saltar del trampolí per iniciar un camí cap a l’honestedat en un mateix.

Amb l’adaptació en Prat i Coll ha exhaurit el topogràfic GUI de les prestatgeries de les biblioteques, un exercici del qual Guimerà n’estaria content, perquè almenys, ha provocat una reacció en el públic. Tornar a llegir-lo. Esbrinar d’on ve aquesta obra. Generar curiositat i debat. Comentaris de barri.

I és així com tornem a una de les màximes d’en Prat i Coll: ‘Ahí està el público. Que pase!’. Una idea que recorda mentre passeja pel Passeig Lluís Companys tranquil·lament agafant-se les mans per darrere l’esquena. I alguns el veiem de lluny.

Marina Valls