Impossible
Sala Atrium, 20 de febrer de 2025
La muntanya té unes altres normes, i no s’acaba de saber el motiu, però quan tens algú al davant, t’afanyes una mica i comences a accelerar el pas esperant que no t’enxampi qui et va darrere. Així, comença la declaració de Lluís Soler que es posa en el paper d’aquest vell revolucionari implicat en la mort aparentment accidental d’un antic membre de la mateixa organització política, que en un moment de penediment els va delatar, i just en aquell instant va passar de ser amic a traïdor.
L’impossible és una adaptació teatral de la novel·la d‘Erri De Luca l’Impossibile (2019) que s’ha presentat a la renovada Sala Atrium. A l’Impossible a través de sis episodis d’una instrucció judicial s’intenta esbrinar que va passar en la trobada fortuïta, a les Dolomites, entre dos vells amics després de quaranta anys d’un judici per pertànyer a una organització política revolucionària, i on un d’ells acaba precipitant-se caminant pel sender. Erri de Luca, home de diferents oficis, no és la primera vegada que confronta dues personalitats en un entorn natural per descobrir la veritat, ho fa també Il peso della farfalla.Lucca inclou el seu context més proper en allò que escriu: la seva unió amb Lotta Continua, el gust per la muntanya, la situació de submergir-se en un procés d’instrucció per declaracions que molesten a l’estat.
El muntatge dirigit per Ramon Simó es presenta de manera senzilla, un parell de cadires, una taula, i unes projeccions que il·lustren l’espai que habiten els personatges: la cel·la de la presó i un espai que recorda a una dependència judicial. Encara que les projeccions ajuden, i de fet, poden ser massa il·lustratives, el que marca el canvi és el personatge de Lluís Soler al qual li canvia el cos segons qui té al davant i les passes que fa en escena. Quan es mostra davant del jove jutge, Bernat Quintana que amb insistència i energia té ganes d’evidenciar el crim, Lluís Soler es mostra resistent, inclús prepotent amb qui reconeix com l’estat, encara que hi ha alguna cosa que el diverteix de la tria de les paraules, per embolicar encara més el jutge. A Bernat Quintana, amb el paper de jutge italià, presentat com massa tou, li ha faltat una mica d’agressivitat, a l’hora de confrontar-se amb l’acusat. Si les discrepàncies i antipatia inicials haguessin estat més en les brases haurien ajudat a construir la complicitat entre l’acusat i el jutge mentre a poc a poc anés creixent el foc. I així que es fes més present el dilema entre què tocaria fer i el que és. Així també la figura de l’advocat d’ofici, Guillem Albasanz, ha estat un contrapunt, però es podria haver estirat el seu punt còmic una mica més.
La paraula. La paraula és un personatge més a les quals els actors donen existència. Lluís Soler mostra un retrat polièdric d’un home que per estar tancat en una cel·la d’aïllament no ha deixat de ser lliure de pensament. Un home que quan està sol, allunyat del món més quotidià, eleva les emocions, i tendeix a fer un balanç de com ha estimat, com ha actuat, com ha decidit, i quins valors ha triat. El fet a més, d’enviar cartes d’amor a la seva estimada presenta l’oportunitat de fer-li saber i ell mateix entendre com una altra persona, que forma una mica part d’ell, li ha fet tastar molts tipus de felicitats, que ningú li podrà treure passi el que passi. A més, li ofereix un amor generós enviant-li un ‘ti voglio bene’. Ha estat a més molt agradable, veure com Lluís Soler actuava el fet de pensar. Veiem com pensava en la seva pròpia situació.
Després de l’obra va haver-hi un col·loqui amb la doctora Daniela Palmeri, una bona iniciativa per part de la Sala Atrium, per apropar-nos a la figura d’Erri de Lucca, que aposta per donar veu al mut a través de l’escriptura. I més enllà de com s’han preparat els actors per abordar els personatges, per un moment ens vam transportar a italià pot ser escoltant Fabrizio de André, i vam entendre com el protagonista a la meitat de la seva vida, i en la seva estada en compàs d’espera, es veu obligat a afrontar la seva pujada definitiva: el camí a la llibertat.
Marina Valls
