El pati d’Amada és un refugi d’amor, que la sala Badabadoc acull molt encertadament, amb delicadesa i calidesa. La banda sonora, només començar, ho anticipa, sona Paraules d’amor, de Serrat, i de seguida la nostàlgia es fa present, una nostàlgia amb matisos, que prompte s’omplirà de comicitat i complicitat.
L’actriu Rosa Barta, amb la naturalitat de qui feineja per casa seua i converteix un davantal en un vestit de cupletista, es posarà en la pell i en la veu de diferents dones. Totes elles, particulars, però reconeixibles a un cop d’ull. Tallades pel patró d’una època que prescindia, volgudament, dels seus somnis, però enginyoses com les que més! És fàcil quedar-te-les escoltant, embadalida, i sentir la seua força. Parafrasejant i, si em permeteu, versionant Lorca, les iaies són la força de la humanitat empenyent-te, misteriosament, per darrere.
Brillante como la fruta madura és una invitació a repensar la vellesa; això és, combatre la dictadura de la pressió estètica, sí, però també estimbar idees preconcebudes sobre aquesta edat, rebel·lar-se contra la solitud que se’t pressuposa si no estàs emparellada, acceptar que no encaixar no és indici de mort, sinó, més que mai, de vida i superar aquest sistema de sistemes de la mà del passat i del futur. «Potser és la vellesa una època per experimentar?», suggereix, amb picardia, la Mari, l’amiga esbojarrada d’Amanda, amb qui riuràs desacomplexadament des del primer moment. «Sí!», voldries respondre-li, perquè de seguida et sents part del seu comboi i, com elles, et visualitzes com Uma Thurman a Kill Bill, desenfrenada, però més entrenada que mai. «Que vinguen, sí, que ens trobaran!».
L’obra és, també, un homenatge sensible a la quotidianitat. Enfront dels elements permanents, que construixen la casa, com la roba estesa, dues cadires i una taula d’exterior; elements fungibles, com les olives i el vermut, que et recorden el pas del temps. «¡Como la vida misma!», així, l’escenografia, la conversa i la proximitat amb què succeeix tot. La direcció d’Àngela Palacios apunta a l’essència i la interpretació de Rosa Barta la recull i ens l’ofereix com un regal.
En una contemporaneïtat en què l’espectacle sovint ens enlluerna en excés anul·lant la clarividència del «tu a tu», propostes com aquesta ens retornen el vertader significat de «brillant». Sigueu benvingudes al pati d’Amada i de la iaia Mercè, aquí hi cap tothom!