Un vel blanquinós separa la Bérénice del públic, però també d’ella mateixa. Romeo Castellucci ha presentat la seva adaptació del text de Racine al Temporada Alta amb ni més ni menys que Isabelle Huppert com a protagonista de la història.

A principis dels 2000 l’actriu francesa ja es va fer càrrec, de manera esplèndida, de l’adaptació de la novel·la La Pianista, obra de l’escriptora austríaca Elfriede Jelinek, un repte gens fàcil. Dues dècades després Huppert encarna un altre personatge molt allunyat de l’Erika Kohut, un personatge en el qual totes les passions reprimides de la professora de piano s’evoquen sobre l’escenari de manera desbocada. El patiment ocupa absolutament tot l’espai, no queda lloc per a cap altre significant i qualsevol objecte que intenti decorar o complementar es converteix en quelcom irrellevant. Fins i tot la il·luminació sembla mancada de força, engolida pels laments incessants d’una veu que s’ha descobert en soledat amb les paraules, incapaç de trobar cap consol. Castellucci ha apostat per un monòleg unidireccional que demanda l’absència d’un receptor només present en tant que cos simbòlic del poder polític. La posada en escena dels personatges de Titus i Antíoc congela una temporalitat inaccessible pels espectadors i per la Bérénice: són escultures de marbre fredes amb la mobilitat de l’estatisme autoritari imperial. Els gemecs suplicants i rabiosos de la Bérénice s’intensifiquen progressivament en contrast amb el silenci de les figures masculines, i és que ni tan sols les seves passes fan soroll en contacte amb el terra, mentre que el cos d’ella pica, crida i clama fins a l’afàsia.

Si una cosa mostra i demostra aquesta adaptació és que l’obra de Racine no només treballa de manera excepcional amb el llenguatge (amb un ritme potenciat gràcies a la veu de Huppert), sinó que també dialoga de manera productiva amb la tradició per tal d’acostar-se a una universalitat relacionada amb aquelles vivències més emocionals, amb el sentiment de soledat i d’incertesa vers la no correspondència, una emocionalitat universal que apropa el personatge al públic malgrat l’insistent vel que ens el separa. Però una emocionalitat de la que rellisquen altres qüestions malgrat el bloqueig temporal i espacial. Quina és realment la distància que ens separa? Quina mena de transgressió pot protagonitzar una figura des del poder? Quin és el grau de privilegi que pot permetre trencar la norma i els codis de conducta que ens regeixen? El seu aïllament és la conseqüència tràgica d’un amor impossible a causa del pervers poble romà o és una condició material que possibilita l’existència significant d’un patiment al qual li és permès ocupar un espai i una durada en el temps?

Anna Moreno Guirao