Immortal
Teatre Ateneu de Cerdanyola, 15 de febrer de 2019

Fa ara 300 anys que un artista, el Bruno Oro (juntament amb el Marc Angelet i l’Alejo Levis), es va avançar al seu moment i va predir el que ara som: immortals. Cal posar l’obra en context. L’ésser humà llavors tenia una esperança de vida de només 80 anys i temia a la mort. És per això que d’entrada la immortalitat era una utopia, la cerca més important de l’ésser humà. Bruno Oro, conegut per haver sortit dient “Catalans, catalanes!” a un programa de televisió anomenat Polònia o fent de jugador de futbol al Crackòvia, va tenir la genialitat de saber veure que no tot eren avantatges i va decidir representar-ho en un solo amb títol Immortal. Va encertar de ple.

Gràcies a la seva carrera al mitjà televisiu, va utilitzar l’audiovisual de forma clau per contextualitzar el nostre món d’avui dia (llavors futurista) i hi va inserir el públic amb molta facilitat (com si fos una realitat virtual). Així va aconseguir una escenografia neta i senzilla que el va fer lluir al mateix temps que li permetia crear tot tipus de situacions que necessitava per explicar com ell s’imaginava viure per sempre. Amb el seu toc únic, Bruno es va transformar durant 75 minuts en 30 personatges diferents, un dels quals era ell mateix. No va donar descans al riure (la gent va tenir fiblades al ventre l’endemà) i va aconseguir fer una obra dinàmica i lleugera.

S’ha d’afegir que Immortal tenia diferents eixos narratius amb continuïtat que, per tant, no van crear un simple monòleg de gags sinó un solo amb cos i ànima on es feia seguiment dels personatges i el públic els agafava simpatia.

Així doncs, Bruno Oro va presentar un tema post humanista i de qüestionament moral (en aquell temps) amb humor intel·ligent, i una mica dramàtic, que va fer riure i simultàniament reflexionar.

#BRUNOIMMORTAL

Eva Campos Suárez
@platartistic