Anna Agulló Prieto és una més d’aquelles persones a les quals últimament acostumem a donar el nom de supervivents. D’aquelles que han fet camí per l’infern perquè un dia la terra se’ls va esfondrar sota els peus i que, molt temps després, tornen a la superfície amb les soles de les sabates gastades i completament impregnades d’una pols que ja no marxarà mai més. Ni tan sols quan les pròpies sabates finalment es desintegrin en una planta de reciclatge que les haurà de transformar en quelcom nou i llampant.

El peix daurat que ens presenta Agulló Prieto, que assumeix aquí les tasques de dramatúrgia, direcció i interpretació, és l’enlluernadora esperança que se situa al final de la cova. A través d’una narració autobiogràfica que té molt més d’assaig que de narració, l’actriu (que no ho és tant) ens relata el seu procés, des de la mania fins a la depressió.

Les paraules d’Agulló Prieto punxen: són sinceres, tot i que potser un pèl massa distants. L’autora i actriu pretén fer de pedagoga de la salut mental i acaba distanciant-se tant de la pròpia experiència que, en alguns moments, sembla que assistim a una conferència mèdica que pretén alertar sobre els perills de la depressió en comptes d’assitir a l’espectacle poètic i teatral que esperàvem veure. (Sí, ja ho sé que tot això dels codis fa temps que ha quedat ben diluït. Però tot i així no s’hi pot fer res contra les expectatives.)

D’altra banda, pel que fa als diversos recursos escènics que s’utilitzen durant la representació, diria que, des dels cubs i les projeccions fins al tul blanc que tot ho impregna, són un bon afegit i aporten el punt just de lirisme a la proposta, malgrat que, en la majoria de casos no queden del tot ben travats i els falta una mica més de força i presència.

El peix daurat havia de ser un documental. I això es nota sobretot en l’aprofitament de documents en vídeo enregistrats amb anterioritat a la concepció teatral: cartes, textos, vídeos…. Tot en aquesta obra és molt personal. I tot i així no ho acaba de ser. Com un museu que exposa una vida i pretén donar-hi sentit. Però les vides, viscudes des de dins, no en tenen pas gens de sentit. No es poden desxifrar. Per això es fa tant estrany que Prieto sigui capaç d’explicar amb tanta precisió les causes i conseqüències del seu deliri. Com si fos historiadora de si mateixa.

Malgrat tot, El peix daurat pot considerar-se un espectacle del tot reeixit que es debat en preocupacions del tot actuals, com la violència sexual, el suïcidi, la precarietat laboral o la carrera per l’èxit. Un d’aquells espectacles que, si bé no és perfecte, té la capacitat de trencar els cors de qualsevol espectador que hagi viscut una situació similar en primera persona. I, a dia d’avui, qui no ho ha fet?

*La meva àvia, a qui vaig convidar a venir amb mi a veure El peix daurat, es va sentir tant colpida pel que li** va explicar l’Anna durant la representació que, en acabat, li va voler fer una abraçada.

**Perquè aquesta virtut si que la té. L’Anna és capaç de parlar a cadascun dels espectadors tal com si només els parlés a ells. Com si es confessés davant d’una amiga íntima. I, per això, l’abraçada final de la meva àvia té tant sentit. Es tracta d’un procés de teràpia personal que l’Anna ha volgut compartir amb cadascun de nosaltres. Gràcies.