Iceberg

Teatre Tantarantana, 4 de maig de 2025

Ens costa parlar de suïcidi. Encara més quan es tracta d’adolescents. Encara més, encara, quan es tracta de noies adolescents. Per parlar de suïcidi els acadèmics ens oferiran estadístiques, els polítics plans de prevenció, les escoles jornades de conscienciació… I, tanmateix, cap d’aquestes provatures aconseguirà tractar el tema amb la contundència que ho fan Les Heyvan.

Iceberg és un desglaç. Trenquen la fredor amb la qual s’ha tractat sempre el tema del suïcidi. La peça es va estrenar l’octubre de 2023, després de guanyar la convocatòria Estrena’t al territori –una iniciativa que aposta pel teatre emergent fora de Barcelona. La companyia està formada per un gran elenc d’actrius i ballarines, totes fora de mida: Carmen Domínguez, Sofia Grigorieva, Marta Pastallé, Alba Perramon, Luana Rocha, Mariona M. Solé i Laura Torrades. Guardeu-vos els noms, que apunten maneres. Cal també destacar la feina de direcció de Carla Abulí i Genís Lama, un brillant tàndem que han sabut donar volada a l’imaginari d’aquestes set creadores.

La peça fa voltes en espiral al voltant del tema de la violència cap a la dona. Amb cada escena, es van apropant al bessó d’allò ens volen dir. El punt de partida és una psicosi col·lectiva, cada actriu recita una seqüència numèrica al més pur estil Sarah Kane –«0,00025097», «0,00763899», «0,0000209141», etc. En aquest primer acte fan una aposta per la sensació i l’experiència més que no pel relat i el drama. Són set cossos movent-se. Alguna cosa els turmenta.

Però ballen. I neixen: Marta Pastallé interpreta una brillant escena on es transforma, asfixiada sota una tela, en estremidores figures que lluiten per la vida –les formes certament recorden a pintures de Francis Bacon. Amb el naixement acabem coneixent la magnitud de la tragèdia: és una nena!

No cal patir per res: la Laura Torrades i l’Alba Perramon tenen preparat un divertidíssim manual sobre tot el que s’espera de tu si ets una noia. I és que una no neix noia: una es fa noia [1]. Ser-ho, ser una noia, implica sempre ser una bona noia. Als nens, guaita, els deixem ser més trapelles. A elles no. Des de la primera infantesa se’ls demana que siguin allò que s’espera d’elles. Aquesta és la primera forma de violència en la seva vida. Comencem bé.

Amb Carmen Domínguez fem el salt a l’adolescència. Fan una brillant escenificació de les xarxes socials: flaixos de llum a l’estil paparazzi ofeguen a la Carmen, que es posa a la pell d’una adolescent aclaparada per la intoxicació dels reels. És un dels grans moments de l’obra. Les imatges són molt potents i transmeten amb fermesa l’asfíxia a Tik Tok o Instagram. Aquesta hipnòtica dansa de leds podria encaixar perfectament com a instal·lació al Llum BCN.

Les Heyvan ni tenen pèls a la llengua ni es deixen cap tema al tinter: també parlen d’alimentació. La Sofia Grigorieva serveix un potentíssim clam contra la gordofòbia. Ho fa en forma d’autoparòdia, es mofa del seu propi cos. Increpa al públic, fent-nos còmplices de l’estigma que ella ha de carregar. Finalment, recull el seu testimoni la Mariona M. Solé, que bascula la qüestió del pes cap a un episodi de bulímia.

El seu personatge ens dona a entendre la finíssima línia que hi ha entre dos extrems: un, abstenir-se de menjar i l’altre, cedir a l’impuls voraç d’engolir. Entenem les seves raons i es fa palès per què perd el control. Les exigències per ser una bona noia, que com adolescent ja es tenen més que integrades, la porten pel camí de la neurosi. Acabem sortint de festa amb Luana Rocha, amb qui vivim l’horror de les relacions amb homes de festa. Pren protagonisme el tema de la pornografia: el que els nostres adolescents saben de sexe, ho han après d’allí.

Cal destacar un dels grans moments de la peça: la ice-berga. Així com sona. Apareix una tita gegant de cartó-pedra. Tòtem tribal, esdevé el centre d’un ritual de machitos que l’adoren a crit de: «Piqué, cabrón, Shakira tiene rabo, tu hijo es de Wakaso y tú eres maricón». Aquest col·lectiu de fifes fa feredat. El que comença essent una divertida processó fàl·lica acaba convertint-se en una apologia al masclisme, al racisme i a l’homofòbia.

Totes les actrius tenen una força sense precedents: sonen com cent mil mascles. Per un moment, són allí, sembla que ens hagi envaït la tribuna dels Ultras Sur del Madrid. Es fan seva la força del discurs masculí per criticar-lo amb encara més força. El més dolorós és que aquests machotes masclistes, racistes i homòfobs ens recorden a gent que coneixem: coneguts, amics, familiars… Ens recorden que aquesta gent és la que fa que les nostres adolescents s’acabin suïcidant. Cada 11 minuts, concretament.

Aquesta obra ha de ser per ells. Per totes les famílies que han perdut una filla, per totes les persones amb tendències suïcides, però sobretot per ells. Perquè prevenir el suïcidi no és tancar les noies a un psiquiàtric, és empresonar aquests homes. Prevenir el suïcidi no és demanar a les noies que parlin més, és exigir-les menys. Prevenir el suïcidi no és obligar les noies a posar límits, és educar sexualment als nois. Prevenir el suïcidi no és Sertralina, Zopiclona, Melleril, Lofepramina, Citalopram, Torazina, Venlafaxina, Diazepam… Prevenir el suïcidi és una conversa a temps. Iceberg és aquesta conversa. Mai és tard per trobar ajuda.

[1] Aquest plantejament segueix la teoria de gènere de Judith Butler. Per saber-ne més, la podeu escoltar parlar del seu pensament a aquest vídeo o la podeu llegir a Bodies that matter o Gender trouble.

Guillem Galmés Riera

@guillemgalmes_