Contrakant
Mercat de les Flors, 8 de març de 2020

Tota experiència –i no només la de l’art– és estètica. La paraula estètica ens ve del grec αίσθησις, aisthesis, que ve a significar percepció, i, a diferència del sentit que ha anat adquirint el terme sobretot des del segle XIX, no té per què tenir res a veure amb la bellesa. La Societat Doctor Alonso deixa clar que la seva obra Contrakant és un projecte d’investigació sobre algunes idees de Kant al voltant de la percepció (allò que Kant, a la Crítica de la raó pura, anomena «estètica transcendental»): seria tediós debatre si li atorguem o no l’estatus d’«obra d’art», perquè el que importa és que es tracta d’un experiment estètic. No interessa aquí, doncs, parlar de bellesa, sinó de percepció.

Contrakant proposa, de fet, una cosa molt lletja –i molt moderna–, una degeneració del llenguatge i del moviment. Quan el grup parla, o intenta parlar (direm millor: emet sorolls), les paraules són reduïdes o enaltides a la seva crua materialitat, abandonades a l’arbitrarietat del seu so; del significat en queden només les restes. El moviment coherent, coordinat, funcional s’ha tornat impossible. No s’entén què passa, i, sobretot, no s’entén què els passa, a aquesta gent. No poden, sembla, parlar i moure’s com adults. Riuen o criden o es queixen com nens, caminen o intenten caminar o fer gestos com idiotes, i no deixen mai d’imitar. L’efecte és còmic en un sentit profund, és a dir, fa riure perquè ens enfronta a l’excés, a la insània i a l’absurd que sempre amenacen les nostres vides il·lusòriament ordenades. El recorregut dels intèrprets en l’espai i en el temps té l’aire d’un joc del qual, tanmateix, desconeixem les regles. L’aparença (la ficció) és que no n’hi ha, de regles: però no hi ha joc sense regles, encara que sigui per transgredir-les, de forma que ens trobem (creiem trobar-nos) davant quelcom pel qual no tenim pròpiament un nom. I tot allò que no té nom, o fa por, o fa riure (per no fer por).

Qui parla a Contrakant? La formació coral desfà l’individu, però, a més, al mateix grup sembla mancar-li la veu pròpia, el llenguatge té com una vida autònoma, el discurs va filant llocs comuns o expressions habituals desfigurats en els qual els parlants es recolzen com infants sense voluntat. La infància: el contrari de la subjectivitat, perquè és on no hi ha mots, i, per tant, no hi ha un jo que pugui dir jo. Podríem provar d’estendre la idea i aplicar-la també al moviment: qui o què s’està movent en aquests cossos humans? No reservem, també, al cos incapaç l’estatus d’infant? Parlàvem de degeneració: deteriorament o regressió, senilitat o infància, però difícilment éssers adults amos de si mateixos –tal i com, ingenus o mentiders, ens autoproclamem els adults.

Dèiem, però, que la peça és abans que res un treball d’investigació sobre qüestions d’estètica. Resumint molt breument (i injustament, com sempre que resumim) les idees de Kant que la Societat Doctor Alonso té en el punt de mira, establirem que, segons la Crítica de la raó pura, l’espai i el temps no són objectes, sinó condicions de la nostra percepció: no un element més que els nostres sentits recullen, sinó allò que permet que puguem recollir el que sigui. Qualsevol fenomen, extern o intern (per exemple, un estat anímic), se’ns apareix en la forma del temps; qualsevol fenomen extern, a més, se’ns apareix en la forma de l’espai. Espai i temps són, doncs, no evidències empíriques, sinó formes necessàries a priori, sense les quals no hi ha experiència possible. Com proposa Kant: podem imaginar un espai sense objectes, però no objectes sense espai; temps sense fenòmens, però no fenòmens sense temps (perquè quan, com, on començarien i acabarien…?).

No cal comentar la gosadia d’intentar refutar un dels pilars de la filosofia moderna com és la Crítica de la raó pura amb noranta minuts d’experiment escènic. Ara bé, l’objectiu és en realitat menys ambiciós del que sembla: es tracta de (segons expressió manifesta dels creadors) desbordar l’estructura apriorística del teatre i abolir l’estructura apriorística del fi (τέλος, télos), donant pas a una mena de present absolut i absolutament caòtic. Si discutíssim el grau fins al qual l’assoleixen, jo defensaria un de prou alt, perquè el caos hi és, la sorpresa contínua es dona, l’abandonament d’expectatives succeeix efectivament. Hi ha finalment un naufragi del sentit, magníficament improvisat i estudiadament organitzat: tots ells assoliments lloables, que fan de l’experiment un estímul cognitiu poderós, i que provoquen un gaudi estètic estrany i estranyat. Ara bé: res d’això serveix per tombar Kant. Abolim la nostra idea de què és un teatre, què és un escenari, què és un públic; l’espai de l’escenari –l’espai concret– pot ser eliminat, però l’espai com a escenari –les tres dimensions com a forma necessària de qualsevol nou espai concret– queda intacte. Ensorrem el concepte de fi, l’estructura tèlica de l’obra escènica, convencent l’espectador que el que vingui després no té cap relació de causa i efecte amb el que ha passat abans i que res no es dirigeix cap enlloc; acabarem amb l’ordre narratiu clàssic –o fins i tot amb l’ordre a seques–, però, mentre hi hagi consciència de successió d’instants, mentre percebem que es produeixen canvis (per molt arbitraris o inesperats que siguin), el temps com a condició necessària d’aquestes successions i d’aquests canvis romandrà inalterat. El que fa Contrakant és més aviat un assassinat metonímic: no podem aniquilar l’espai i el temps en general; podem, alterant-los violentament, esborrar un espai i un temps concrets, desafiar la nostra percepció d’una part del tot.

Els Doctor Alonso aconsegueixen, doncs, desplaçar i desnaturalitzar certes concepcions del sentit, del llenguatge, del moviment, de la subjectivitat i, per què no, de l’espai i del temps: però no l’espai i el temps mateixos com a formes constitutives de la nostra sensibilitat. Contrakant és una peça altament nutritiva pels sentits, per l’intel·lecte i per l’esperit: el millor seria oblidar que l’objectiu era matar Kant, perquè Kant és, d’entre tot el que hi ha, potser l’única cosa que resta incòlume.

Juan de Miquel