Karaoke Elusia
Sala Beckett, 1 de gener del 2021
Amb un espai buit (dues cadires, dos micròfons i un altaveu) i una dramatúrgia de l’espai basada simplement en la llum (molt simple, que vira segons l’energia de la peça), Karaoke Elusia es construeix amb base a un text sòlid i a una actuació vibrant. Tres amics es retroben, després dels exàmens de final de curs de segon de batxillerat, en un karaoke. No s’han vist des de fa uns mesos (per què han estat separats?, es pregunta l’espectador) però el karaoke, no-lloc, permet que la trobada sigui íntima i anònima alhora. Hi ha la confiança per dir-se i reconèixer-se. I des de l’amistat (d’aquella de veritat) i des del record, vívid, dels personatges, l’espectador s’immergeix en el que han viscut els tres adolescents l’últim any. I descobreix, tristament, com un d’ells ha viscut la fragilitat dels disset anys en forma d’autolesió, d’assetjament escolar, de depressió.
El text és fresc, fet de diàlegs en situacions diferents de la història que es van entreteixint i, com la memòria, selectiva, arbitrària i fragmentària, va situant a poc a poc l’espectador en la seva marea. Alhora, això no li treu poeticitat al relat en molts moments (com la imatge, gairebé visió, que té Anita del fill de l’assetjador arrencant-li els cabells al pare quan se’ls troba als 42 anys, en un gest de justícia poètica) ni una eficiència impecable. Ara, el recurs de la fragmentació i la superposició de capes, si bé és una mostra perfecta d’encaix entre forma i fons, a vegades accelera innecessàriament l’acció i genera un ritme potser massa trepidant.
En el fracàs de la joventut de Karaoke Elusia, d’aquesta joventut que els entra a aquests amics marcada per la mort, ressona profundament Wasted, de Kate Tempest (que van portar a la Beckett fa tres anys els Íntims Produccions). En recordo aquella derrota de l’energia vibrant, aquella pena inexplicable de la joventut quan té la mort ficada al ventre i tota una energia sense port. Potser és aquest el mateix fracàs de Karaoke Elusia. La mort irrompent i fent que tot, de cop, es torni seriós als disset anys. No poder tornar enrere. L’acceleració del text i les situacions contraposades contrasten tota l’estona amb aquesta energia de fons, gravíssima. Una oxímoron que arriba així, senzillament, de la mateixa manera que vivim.
Si bé sento que Karaoke Elusia és una obra que tants adolescents haurien de veure (i també molts adults, per recordar la por de l’adolescència), no és trencadora ni massa arriscada en cap sentit. Juga (de manera molt acurada) amb les eines d’un teatre de text, això sí, molt ben fet. Amb les eines teatrals d’un nou realisme. Karaoke Elusia és tendra, és un cant a l’amistat i a la fragilitat de l’adolescència. Espero molt sincerament que la reprogramin en temps de no-Covid per tots els instituts de Catalunya. Oriol Puig i equip, felicitats!
Roser Casamayor
