Angèlika

Teatre Eòlia, 21 de gener de 2023

Acaba l’obra. Uns minuts d’espera i començarà el col·loqui. Ens mirem entre nosaltres. Tinc el Martí al costat, els seus ulls crec que pensen com els meus. Girem el cap i busquem altres ulls que pensin igual. No sembla que la peça hagi despertat massa entusiasme. És 21 de desembre a la tarda -ara ja vespre- i uns quants Novaveus ens hem escapat a veure Angèlika, al Teatre Eòlia. L’obra ens presenta l’Angèlica, una jove enfadada amb el món. Segurament amb motius, tot i que en cap moment acaben de fer-se palesos. Uns pares morts en un accident que ella posa en dubte i un oncle que és tot el que ella detesta (un polític que només pensa en els seus interessos) són el punt de partida en afrontar els múltiples dilemes i imprevistos que es trobarà després de fer una acció reivindicativa de grans dimensions: cremar el Guernica.

-A mi no m’ha agradat – sentencia l’Arlet per trencar el silenci.

Ho comparteixo. Hi ha hagut coses que no he entès i personalment sempre he pensat que quan no s’entén una obra de teatre, la responsabilitat recau sobre la mateixa peça. Entre nosaltres hi ha quòrum. M’he apuntat un parell de coses, però abans vull escoltar què diu la companyia. La Judit Martínez, flamant incorporació al grup d’exNovaveus, moderarà el col·loqui en nom de Recomana. Dels més llargs als quals he estat, gairebé una hora. Una hora de conversa principalment entre la Judit i Josep Galindo, autor i director de l’obra. Matisa significats, aporta capes de contingut a una peça que ja de per si en té moltes. També explica el procés i l’elecció d’això i d’allò. Un procés curt, “de només cinc setmanes”, apunta. L’Erola fa fotos des de primera fila. Dies després apareixeran a l’instagram de Novaveu, juntament amb la seva crítica. Hi ha un moment en el em començo a trobar malament. Els dies anteriors he estat amb dècimes i no he descansat bé. “Això és que hi ha passa”, deveu pensar. Sortim, l’aire fresc m’infla el pit. No és precisament un aire pirinenc, però és el necessari per proposar:

-Ei, fem una birra ràpida?

Ha de ser ràpida, se’ns ha fet tard amb el col·loqui. El mòbil em diu que són dos quarts d’onze passats.

-Jo no puc, ho sento – Diu l’Erola.

-Jo tampoc, hauria d’anar cap a casa – Ens explica la Lara.

L’Àfrica i la Susanna també s’excusen. Al final el Martí, l’Arlet, l’Àlex i jo baixem la cantonada fins a un bar. Comento que amb el col·loqui he entès moltes més coses. El Martí hi està d’acord. L’Arlet es manté en la seva posició. Ben mirat, ara veiem que no és un bar. És un restaurant amb un menú de 130 euros per Cap d’Any. Ens sortirà barata la cervesa, penso.

-És veritat, però, que per entendre una obra no s’hauria de necessitar un col·loqui – els dic.

Ens porten les dues cerveses, un Nestea i la meva aigua. L’obra passa en una ciutat fictícia, de nom Novabarcelona el desembre de 2024. Creiem que no hi ha res tan estrany en la història com per haver de crear un món paral·lel. Llavors aquesta història no podria passar aquí? Per què? Trobem que hi ha moltes coses que no quadren. Aquesta és una, però també ens plantegem els motius d’Angèlika per cremar el quadre, o el perquè s’han volgut tractar tantíssims temes. L’obra parla de reivindicació, de política, de corrupció, d’art, d’història, de memòria, d’atemptats terroristes. I tot això amb les línies argumentals de les relacions entre germanes, les relacions familiars, la relació entre Angèlika i el seu cosí, les contradiccions de l’oncle polític, la relació d’aquest amb el seu ajudant o el judici posterior a cremar el quadre. Cada tema, si es desenvolupés, podria ser una obra sencera. És complicat reflexionar sobre un tema quan te n’estan posant un altre just davant. De fet, ens passa amb molts aspectes de l’obra. Un text rococó, una obra massa plena malgrat la seva escenografia minimalista.

-Tècnicament és molt complex- dic.

-Uf, sí- replica l’Arlet

-Ah, no, no! Ho deia com una cosa positiva eh! -somric- hi havia una pila d’efectes.

-Sí, això és veritat, però fixa’t que n’hi havia molts que tampoc aportaven massa.

-Penso-, se suma l’Àlex -que tota aquesta feinada portar-ho només un tècnic és un gran mèrit.

Li donem la raó.

Vull treure el tema de les actuacions. M’han agradat. Trobo que el tàndem Angèlika – Sofia (Mariona Esplugues i Carla Pueyo, respectivament) ha funcionat bastant bé. De fet, aquesta química és una de les claus del muntatge. La primera representa la impulsivitat. La segona, la prudència. Aquest contrast és un dels més rics del muntatge. L’Arlet i el Martí assenteixen i tots dos fan cara de “bé, sí, almenys això ha estat bé”.

-Doncs a mi hi ha hagut una cosa que no m’ha semblat del tot bé. -explica l’Àlex.

Durant el col·loqui, s’ha comentat que en alguns moments en concret, a l’elenc li costa mantenir les emocions. Unes emocions que, tot sigui dit, no corresponen amb els seus personatges.

-D’acord, han tingut només cinc setmanes d’assaig, però no s’haurien de desconcentrar per molt bé que ho facin els seus companys.

Es fa tard i havia de ser una cervesa ràpida. Doncs toca pagar. Entrem i ens cobren. Millor no us dic què ens va costar. 

Bernat Pareja @desdelgalliner