T’estimo si he begut
Teatre Municipal de Girona. 9 de desembre de 2020
Heu anat mai a un bingo? O potser sou més de casino? Va, no m’enganyeu! Sé que us encanta jugar-vos la sort. La sort, o la desgràcia… Ja sabeu que a aquests llocs només hi preval l’atzar, la roda de la fortuna és qui decideix si ho tindreu tot o si no tindreu res. Si us emportareu uns ‘dinerons’ o si els perdreu tots. Us ho he de dir: el bingo és com el casino, però ‘cutre’. Boles amb números que giren i giren sense parar dins el bombo. I de tant en tant, en surt una. Tindrem sort avui? No ho sé pas.
I és que la vida, a T’estimo si he begut, és com un bingo. Ens enamorarem, avui? Potser… Ens faran fora de la feina? Qui sap! Farem l’amor? De ben segur que sí. I és que Empar Moliner, autora del musical, ens endinsa en un món irreal -però real-, amb tocs fantàstics, quasi quimèrics, i amb historietes que, al final de tot, podrien esdevenir estranys malsons dels quals sortosament sempre despertem. Uns malsons corcons protagonitzats pels fabulosos David Bagés, Mamen Duch, Mercè Martínez, Marta Pérez, Carme Pla, Rosa Gàmiz i Ernest Villegas, dirigits per David Selvas. Tota la tropa de T de Teatre, Dagoll Dagom i La Brutal junts donant vida als nombrosos contes d’Empar Moliner.
Micro relats que sorprenen, que delaten, que deixen perplex, que critiquen, que miren i analitzen, que fan somiar amb els ulls oberts. Històries cabareteres que viuen i beuen del bingo i de la seva fortuna i atzar. En un espai immens amb un terra emmoquetat (a què em recorda, això?), amb parets emmoquetades (ai, ai!), amb televisions on apareix el recompte de números (tan, tan, tan…), taules rodones on beure alcohol i marcar números, i tot embolcallat en una estètica rosa, monocromàtica. Ningú pot dir que no sigui un bingo.
Dues hores ben bones de cançons amb lletres enganxoses, coreografies animades i potents, frases i girs enginyosos i el cinisme i l’acidesa de Moliner al més pur estat. En alguns moments no saps com entomar-lo ni què pensar. La nostra contemporaneïtat criticada. Un espectacle de pujades i baixades. Una muntanya russa amb moments àlgids, de riures i aplaudiments, i amb moments més fluixos que fan minvar l’atenció. En qualsevol cas, tota una experiència la de poder conèixer els personatges de Moliner de primera mà, com ella mateixa els descriu “no gens carismàtics, no gens agraciats i potser una mica còmics”. Una obra que ens recorda que el teatre segurament no ens donarà feina, però per sort, sempre ens quedarà el bingo.
Gina Duran
@ginaduranoliu