Llumeneres
Poliesportiu Municipal de Tàrrega, 8 de setembre de 2023
Un festí. Un sarau. Una rave intergeneracional. Un casament amb cadascú. Un recital poètic. Una sessió de DJ. Una excursió per anar a buscar bolets. Una discoteca. Una columna alliberadora. Una catarsi.
Oriol Sauleda és un poeta premiat i reconegut. En fer el salt a l’escena, ha alienat la seva faceta de rapsode amb el seu esperit més fiesteru. Acompanyat d’un DJ, una tècnica de llums i dues ballarines (que són fades i són bruixes) aconsegueix conduir-nos cap a un ritual de celebració de les nostres vides, amb molta dosi de poesia, sí, però també de reivindicació i alliberament. No és cap secret, anar al teatre és un ritual. Busquem sentir-nos part d’una comunitat. Volem desconnectar del dia a dia. Res és tan catàrtic com fer-ho ballant, dempeus, emocionats, sabent-nos lligats al cap i al cor. Tocant de peus a terra i volant ben amunt.
Els poemes que s’alternen dins la festa (amb boja naturalitat) són, sobretot, de celebració. Dits pel seu autor ens ressonen per tot arreu, i ens empoderen. Hi ha mètrica, i rima, i ritme. Però sobretot hi ha la passió de qui versa amb bogeria pels ideals, per viure plenament. Una invitació a participar que no pots rebutjar. O balles o els porus no estan tan oberts a la poesia. Paraules quotidianes, sentiments compartits magníficament versificats. I fer-nos nostres els mots: repetint-los, llegint-los, cridant-los, vibrant-los. Ballant-los.
La sensació és que el mestre de cerimònies no hi és tot. Té la lucidesa absurda de qui es mira la vida amb una certa distància. Un poeta, és clar, o un follet, o un déu. “És el Puck de Shakespeare, el déu Dionís, Jesús de Natzaret i Jacint Verdaguer”, deia, més o menys, el meu pare, a la sortida. Sauleda té un estrany poder de seducció. Ens alerta de bon inici: “si us enamoreu, nosaltres no ens en fem responsables”. I ens deixem portar, sense jutjar i sense opinar. Amb un tros d’heura a la mà, som bosc. Som bosc que creix, que comparteix. Ens necessitem. I tenim, sota els nostres peus, els bolets que ens aconsellen. I les cadenes que ens lliguen poden esdevenir corda i arrel. I de totes les opressions que ens hem fet creure que som nosaltres, en podem fer un arbre nou.
Al llarg de vuitanta minuts, et queda impregnat el sentiment revolucionari de voler ser feliç, i lliure, a temps complet. Ballar més i treballar menys. Somriure’ns i fixar-nos en allò que ens fa estar bé. Deixar anar i caure amunt, sense fons. Quan tots els ídols i déus han mort, necessitem creure en la poesia i la comunitat. En el teatre. I en aquells il·luminats que no es conformen a veure la vida passar, sinó que la celebren.
Martí Rossell Pelfort
@MartiRosPel
Fotografia: Eva Balcells – Fira Tàrrega