La mala dicció
Teatre Lliure de Gràcia, 28 d’octubre
Mortals amorals, amors immorals, mira’ls, horrors, humors, orals, malalts i males morts. I sort. I sort d’Oriol que vol i vola i molt. I mola.
Indi-gest tanca (i canta) una trilogia de laments que, folls, follen la ment. Unes peces que apedacen Shakespeare i passen bé. Ens les empassem, gens indigestes, aquestes gestes, que gaudirem. Jordi Oriol perverteix Macbeth, fent protagonistes el Marc i la Beth. Una trama que seguim, fútil, però que és útil i serveix per resseguir els mots, les morts i els amors d’aquesta troballa, que balla amb la por ètica. Allò que va escriure l’anglès, queda ara en res, només essència i presència de paraules tossudes, volgudes, buscades. S’hi intueixen gelosies, desitjos coartats, revolucions que evolucionen i poders que de la feina en fan una eina de control. Sonen i ressonen, actuen i fluctuen i els mots, ull per ull, dit a dit, fit a fit i fet i fet, ja ens han fet seus. O nostres. O vostres. La confusió és com fusió entre la funció i l’espectador.
Es veu el llautó de l’autor, que és, també, actor. De l’Oriol que fa gol. I té fusta i fa festa de la farsa que força la paraula. I vet aquí, al seu costat, la Paula Malia, que s’agafa a la paraula, entremaliada i en treu la sang, estranya, de l’entranya. Enganya i enganxa. De contrapunt, Carles Pedragosa, que furga, pica pedra i gosa quan li donen el peu. No només no fa nosa sinó que el moment és seu. És el cridat, l’esclau, la clau que obre tots els planys.
I s’hi veu, amunt, Xavier Albertí, que agafa la poètica sense por i, malèfica, en fa bellesa frenètica. Uns lluentons que il·luminen i lluen on la cortina és la màgia que embolcalla i calla. No sobren elements, que són, elementalment, música única i algun joc de lloc. Sap mesurar el ritme que carreguen les paraules i la cançó fa descansar, si fa sol. Sols paraules ben dites, versos malversats i bones diccions (que ens mantenen addictes al que dicten).
Escenografia, il·luminació i vestuari s’alineen i de la ira i en fan deliris de l’iris. Preciós i precís imaginar un espai nu, només màgia que llueix i un so que ens uneix a una sinestèsia embriagadora d’absurds, que absorbeix. L’elegància d’un espai que no és enlloc, només un joc, que es va elevant i va llevant tota l’escena fins que només hi ha mots ballant.
Figures retòriques i preguntes teòriques. Un drama que brama a tots els vents aquests invents que són els mots. Molts mots s’acumulen i s’encreuen, les paraules juguen, es persegueixen, es perverteixen i ens diverteixen. Els amants de la literatura juganera riem a la grada com qui juga a l’era, i ja ens agrada. Que bé que ve el Jordi Oriol al Lliure, amb el seu univers de vers. Un exercici líric i lingüístic, virtuós i prodigiós, un espectacle triomfant. D’aquest trio, ja en soc fan. Fantàstics.
PS: A la sortida hi trobareu el Teatre Reunit, una manera genial de tancar l’experiència i permet aprofundir en els jocs. Jo ja l’he començat.
