Desaparellats
Teatre Texas, 27 d’agost de 2026
Per què mai aprofitem el que tenim? Potser volem el que els altres tenen a la seva disposició i nosaltres no? Com és que no som capaços de lluitar per allò que desitgem fins que tenim l’aigua al coll? Necessitem realment sofrir i passar-ho malament per entendre el que sentim?
Aquestes són només algunes qüestions amb les quals vaig sortir de la sala Texas el passat dijous 27 d’agost després de veure Desaparellats. Amb l’autoria de Ramon Pardina i la direcció de Roc Esquius; Esther López i Ricard Farré donen vida a l’Anna i en Ton, una parella atrapada en la rutina fins que descobreixen en el lavabo de casa seva una porta a universos paral·lels d’ells mateixos.
La història narra un conflicte proper i universal, com és la monotonia i la vida en parella, en el qual tots ens hi podem veure reflectits. Una vivència tan compartida que travessa multiversos. La història es narra de forma dinàmica i sempre vista des de l’humor. S’usen ironies, bromes internes i repeticions aptes per a tots els públics que et fan connectar amb el text. Un text que, amb petits elements, aconsegueix un fil conductor clar, entenedor i directe que dona sentit a la història. Fins i tot entre multiversos, entens on és cada personatge i d’on ve. Els personatges els trobes genuïns, reconeixibles i identificables, amb vivències reals que fàcilment haurà experimentat algun cop l’espectador.
Igual que es nota la naturalitat en els personatges, també trobem autenticitat en l’espai. Consta de dues parets que ambienten un menjador d’un pis a Barcelona. Trobem jocs de taula a les estanteries, quadres a les parets, llibres i revistes a les tauletes. Aquests elements fan de l’entorn un espai càlid, acollidor i gens forçat. És una escena real. L’escenari està quasi al mateix nivell que les butaques i per entrar has de creuar el menjador construït. Només passar a la sala, et fan endinsar al seu món, a la seva rutina i tots els altres universos que s’aniran creant.
La força del text recau en les interpretacions, les converses i els moviments dels actors. Així doncs, la poca música que hi ha, perquè no en necessita més, ens la posen els personatges des del seu telèfon mòbil de forma diegètica. Aconsegueixen crear complicitat i connexió amb l’espectador.
Desaparellats, et fa voler conèixer totes les realitats paral·leles a les que encara no has viatjat. Sents que ets dins d’una sitcom on t’envolten els riures i les sorpreses del públic, mentre l’Anna i en Ton et fan sentir que a la taula hi ha lloc per a tothom.
Joan Munné
@userrjoan