Là
Teatre de Salt, 21 de novembre de 2018

Què queda quan ens despullem del tot? Què queda quan despullem l’escena del tot? Quatre parets blanques i la possibilitat d’una esquerda. Baró d’Evel proposa un meravellós viatge a partir d’aquestes condicions inicials, que són, de fet, les condicions inicials. L’escenari es transforma en una gran tela, àvida de traços, en el senzill poema iniciàtic de Là.

Si haguéssim de caracteritzar aquest espectacle amb una sola paraula, n’hauríem de dir “inclassificable”. Entre el clown, la dansa, la música i l’acrobàcia, Camille Decourtye i Blaï Mateu construeixen una sèrie de números que s’enllacen i es confonen. En escena, els dos actors —tres, de fet; el corb Gus, ànima de la festa, fa una interpretació magistral, sobretot en la primera aparició—, un micròfon i molts metres de cable. L’austeritat escenogràfica és l’element diferencial de Là. Pocs elements però molt ben escollits i, sobretot, molt ben treballats: descobrim, per exemple, el color negre dels murs que clouen l’espai escènic sota una capa de pintura blanca, fresca, que els cobreix i els descobreix completament.

Cada petita entrée és una reflexió sobre l’essència. Sobre l’essència de les passions i les relacions humanes, però també sobre l’essència de la representació escènica. Els dos personatges omplen la buidor absoluta a través de gestos també essencials. Els costa usar el micròfon per a construir un discurs articulat; sembla que evitin la paraula en tot moment. El cos, el crit, el gest, es converteixen en formes de comunicació infinitament més expressives que el verb, perquè troben en la despulla total un espai de llibertat on afirmar-se. Baró d’Evel experimenta en una eternitat en blanc, que necessita i demana ésser delimitada, modulada, deformada, omplerta. La paraula, indefensa enmig d’aquest misteri, no hi té res a dir.

A Là, la reflexió comparteix espai amb l’humor. L’entrada en escena del corb Gus desperta inevitablement les rialles del públic, i en molts moments els dos personatges es converteixen en autèntics clowns. És més, a través de la hilaritat aconseguim captar més clarament la profunditat de cada gest escènic; aquí resideix el sentit últim del clown, que Baró d’Evel ens presenta com una oportunitat per pensar-nos des de la incongruència entre els nostres desitjos, el nostre cos i la realitat que ens envolta. Cada situació entranya una nova paradoxa, o un nou sense sentit amb el qual ens sentim identificats, perquè pertany a la nostra vida quotidiana. Les diferents seccions ens arriben encadenades magistralment a través del joc amb els escassos elements escenogràfics, de manera que el resultat plàstic d’una escena es converteix en condició inicial de la següent. Així, la nostra memòria es perd entre símbols que acaben formant part d’un conjunt inintel·ligible, com el que forma l’acumulació de contradiccions que esquitxen la nostra realitat. L’única manera de fer-hi front, sembla concloure Baró d’Evel, és a través de la rialla.

Cal destacar per últim la delicadesa del tractament de l’espai sonor. I és que la música juga un paper fonamental en Là, principalment a través de dues intervencions solistes que basen el contingut de dos dels números. Es tracta de fet de la deconstrucció de dues famoses àries d’òpera, que Decourtye i Mateu ens ofereixen despullades de tota solemnitat, només en essència. I així la música, doncs, es torna còmplice culpable d’aquesta còmoda recerca en la incertesa. Potser sí que el ritme decau en alguns moments, però la poesia de Là és sincera i sincerament es recupera, en bona part gràcies al singular When I am laid on earth que entona Blaï Mateu, convertit per a l’ocasió en un hit inèdit de Tom Waits. És un plaer, en definitiva, saber que Là és només el pròleg d’un espectacle més gran, La falaise, que s’estrenarà el 2019.

Lluc Solés
@LlucSolsCarb