Moments abans de la funció, al Poliorama

L’Amor es un
sentiment, un estat, una forma de viure que funciona com les onades
del mar: va ve, torna, retorna , rebota i a vegades s’avança.
Avançar-se com es el cas del Extra d’Escena 25 el passat dijous 29
d’Octubre al teatre Poliorama. Vam començar vint minuts abans,
coses de la màgia del teatre que es com el ritme del mar, un esperit
lliure i romàntic. Lliure, petit, gran i diferent es com em vaig
sentir en menys d’una hora. Segurament així es com es deurien
sentir els meus quinze companys i qualsevol persona que no i tingui
costum de pujar a un escenari.

És
tant diferent el teatre des d’un escenari. Una sensació especial és
la d’entrar en un espai gran com un teatre, un teatre buit, un teatre
en silenci… Pujar a l’escenari per les escales, travessar la quarta
paret i veure’t petit com si tinguessis sis anys, girar-te i observar
exèrcit de butaques que en menys d’una hora estarà ple d’espectador
amb ganes de gaudir les delícies de Shakespeare. Poder veure la
pinta, les cametes, el més enllà d’elles, l’escenografia tan de
prop, com estan distribuïdes les llum, els micròfons i l’Àlex
Casanovas observant-nos i esperant a veure les nostres reccions. És
probable que ell estigues mirant un mirall i recordant un dels seus
primers treballs com actor en aquell escenari amb l’obra El
despertar de la primavera (1986). Ens
va ensenyar les diferents parts del teatre allò que ningú veu, allò
que forma la màgia, com es canvien els actors, la transformació de
l’escenografia, el poc espai que hi ha envers al de l’escenari i
molts més racons i recursos que sols uns pocs coneixen.

Com diu la cultura
popular… el millor pel final. Des de l’amfiteatre tots asseguts amb
dos crítics de Recomana. Jordi Bordes, periodista d’El Punt Avui
sobre arts escèniques i la Iolanda G. Madariaga crítica durant
molts anys d’El Mundo van exposar, preguntar i comentar. “Que és
l’amor per Shakespeare?”. Va iniciar la Iolanda, una pregunta
fàcil de fer però complexa de respondre i que convido a tothom que
hi pensi en ella. Aleshores la millor part de l’experiència. La
banda sonora. Per un costat al pis de dalt on estàvem asseguts i
escoltant l’interessant i acurada explicació sobre les dones de
Shakespeare i l’amor; el treball i la importància del dramaturg en
aquesta representació… però en l’escenari la festa anava per un
altre camí; arribaven els actors fent els seus escalfaments vocals i
físics, parlant sobre l’actuació, que farien després… Però he
dit banda sonora i és perquè es va sumar el xilofon, el violí i
totes les converses anteriors. Va ser un regal per la vista i l’oïda
com veure moltes televisions a la vegada.

“OBRIM
SALA! en trenta minuts comença la funció” Tot es va
desdibuixar, llums fora, actors rere cametes a preparar-se i aquella
festa no va deixar cap rastre. Un final inesperat, rotund i dramàtic
amb un teatre buit, un teatre en silenci i… pensant que fortuna la
meva per poder gaudir d’aquella tarda abans de l’obra, de gaudir
d’aquelles paraules tan expertes, d’aquells detalls que fan que les
coses tinguin màgia, com l’amor, com l’”Amor & Shakespeare”.

Joel
Miñana