Tinc al davant l’escenari de pedra d’un dels teatres més macos del món, amb un
jardí al mig, amb arbrets, una il·luminació contundent i els actors que ja són a
escena mentre entra el públic. Són una companyia de teatre que es dedica a fer
Shakespeare -de moment- a l’aire lliure, com feia ell mateix. En Josep Maria
Mestres, el director, surt a donar-los les últimes indicacions i fan el ritual
de les estrenes. Comença l’espectacle. Es tracta de la posada en escena de ‘Treballs d’amor perdut.’
Teatre dins del teatre. Però per cortesia, els personatges decideixen fer fragments
de dues obres més. Teatre dins del teatre i altre cop, dins del teatre. Aquesta
és la mestria de Guillem-Jordi Graells alhora de casar tres títols de
Shakespeare. Els altres dos són ‘Els dos cavallers de Verona’ i ‘Molt soroll per no res’. Una singular manera d’exposar l’essència d’un tema
reiterat a l’obra de Shakespeare (en aquest cas, l’amor) com sembla que s’ha
posat de moda des de fa un temps: vegeu ‘Els dolents de Shakespeare’, ‘Forets o (els
boscos de Shakespeare)’, ‘Big Will Shakespeare’, ‘Els bojos de Shakespeare…’

Els
intèrprets d’aquesta aventura, que Josep Maria Mestres ja va advertir que
[“no pretenia ser transcendent”], són de primeríssima divisió: Ariadna
Gil, Laura Aubert, Mercè Pons, Rosa Renom, Sílvia Bel, Aleix Albareda, Àlex
Casanovas, Joel Joan i  Jordi Boixaderas.
Res a dir, tots sabem com treballen. O potser si: Jordi Boixaderas i Joel Joan
interpreten, al meu parer, dues de les escenes més brillants que els he vist fer
darrerament quan es posen a cantar. Al Boixaderes ja l’havia sentit a ‘Golfus de
Roma‘. En Joel Joan m’ha semblat una troballa. Mostra molt sentit de l’humor, genial!  Núria Andorrà els acompanya tota l’estona a escena
tocant la música en directe, en algun moment amb la complicitat de la Laura
Aubert i el seu violí. Els vestuaris són preciosos, atemporals però amb un toc
clàssic, que les pintoresques perruques d’algunes noies -sobretot les de Ariadna Gil i Sílvia
Bel- delaten com a que de clàssic, res de res.

I ara el PERÒ: el
meu més fort aplaudiment a tots els actors, al director, a la música. Però pel que
fa al text, força vegades se m’anaven els pensaments cap a altres llocs. Ho vaig
trobar tot molt elegant i amable, però amb un punt -o més d’un- d’avorrit. Ho sento, però aquí el que
falla és Shakespeare. Ja sé que una
mindundi com jo no té cap dret a pronunciar el nom de déu en va, però és el que
penso. Bé, potser en alguns textos més filosòfics encara seré capaç de
reconèixer que va ser un geni, però els he vist tantes vegades que ja en tinc
prou. Vosaltres no? A no ser que me’ls tradueixin radicalment al s. XXI, que no és el cas.