L’ull que mira el dit, i no al núvol

Havíem dit en l’anterior article que
Àngels Margarit convidava a intuir la fórmula dels núvols. La
matemàtica és exacta. I s’adapta als elements més volàtils. Com
la música o com la dansa. Efectivament, el moviment dels ballarins
respon a una acció mecànica si es desplaça en angles, però també
sap moure’s en el·lipsi i fent ziga zagues per reduir l’espai que hi
ha entre els altres companys. Com si unes àtoms busquessin on
poder-se esplaiar millor els braços i les cames dins de la seva
mol·lècula. Asssittim a un passi, un dijous al migdia, a la fàbrica
de creació el Graner. Es fa en la sala gran amb les finestres
obertes gaudint de la llum del parc. Al costat de les grades, un
cotxet de criatura. atretzo? No, gens és que una parella dels
artistes concilien assaig amb paternitat. L’Ian, després del canvi
de bolquers i gràcies a la paciència d’una companya externa a
l’escenari juga i s’enriola mentre els pares transiten entre
somriures de felicitat a escena. El seu joc és còmplice i dinàmic
amb els altres aires de l’espai.

Àngels Margarit ha arrencat el passi
amb un desig de “Bon viatge”. La coreografia farà aturada als
núvols flonjos com la manta de l’Ian? Es perdrà pels laberints
d’escales d’Escher? Aquests moviments algorítmics abduiran l’atenció
de la criatura i altres espectadors privilegiats d’asissitr a un dels
primers passis seguits? Sona un Bach, per instants, refregit,
recuinat amb reminiscències de les notes però una sonoritat passada
per tamissos de gravetats diverses. Del joc més simple d’omplir el
buit va serialitzant-se el moviment per, en alguns moments, oferir
una seqüència frame a frame, amb cossos de diferents ballarins. En
una d’elles, el ballarí segueix el moviment del dit, que s’alça, no
és capaç d’entendre que cal projectar-lo per descobrir el núvol.

En la segona part arrenca
l’arquitectura. Són peces amb fusta que evoquen a l’àbac del títol.
Fustes de diferents mesures que indiquen un joc de proporcions lúdic
i infantil però lúcid i vistós. Altra vegada s’arrenca des dels
racons individuals i es van integrant en un conjunt comú. L’escala
de Cargol construeix una fusteria evident però alhira es juga amb
els espais, els buits, en l’aire per on la boira s’extendria
capriciosament. De nou, l’evolució és hipnòtica. Que,potser, en la
seva precisió i silenci evoca al món de construcció d’instal·lació
en directe de Jordi Galí (

Hi veiem també el dibuix d’Escher
serialitzat. Les accions són contínues i alhora. Com que hi ha una
certa repetició, es pot anar descobrint com evoluciona cada una
d’elles, com es va transformant i intengrant set cossos lliures en
una creació col·lectiva. Segurament, costa de seguir també perquè
la distància de la sala no permet la perspectiva àmplia d’un pla
general. A sala, amb les proporcions adequades es podrà seguir molt
millor. Escher és un univers que el públic familiar no coneix,
segurament. Però, l’entendrà? La resposta, potser és a les
carpetes dels nostres fills o nebots. Sovint, ens perdem en voler
entendre per on és el camí fins a oblidarquin és el destí.
Aquesta és la matemàtica emocional del que avui encara definim
d’impossible.

15 de desembre de 2016