Geometria en procés

Aparentment, no hi ha res més estàtic
que una figura. Una piràmide, un cub, una esfera. Per si sol no es
pot moure, té volum però no narració, història, acció. La
geometria, doncs aparentment, no pot estar en procés; és un
contrasentit. Però Aimar Pérez Galí insisteix en titular en
gerundi els seus espectacles, estan en procés, construint-se, i
partint d’una coreografia que parteix de les figures geomètriques
(Abans, ja havia firmat Navigating possibilities, el 2008 o la
conferència performàtica Sudando el discurso, el 2013). A
Delta (2013),tres
ballarins es desenvolupaven a partir de tres triangles que es
creuaven, sense que mai es toquessin. A Accumulating, la peça
que ha començat a preparar a la Graner aquest setembre, ballarà
sol, en una plataforma petita (de 4 metres quadrats). La conjunció,
a parts iguals vindrà construïda per la il·luminació, el so i la
dansa. Reivindica que, a través d’una forma geomètrica, es pot fer
una coreografia que desperti emoció, “el que provoca minimalisme
és un estat elevat de contemplació” insinua. La seva coreografia
ha de ser aquesta escultura en viu.

Una escultura en una peana que busca
el col·lapse, acumulant i evolucionant moviments i evitant la crisi,
la caiguda. La figura, dèiem, és estàtica i sense més història
que la manera en què fou constituïda, de manera natural o
artificial. O sigui, que té un cert rostre. Doncs, Aimar Pérez Galí
també li nega. Li amaga el rostre, no li aporta cap element humà,
prefereix que l’espectador traci en aquesta mena d’aleatorietat, un
estat afectiu de suspens… no es pot determinar que sempre aquest
moviment matemàtic perfecte no es vagi erosionant per arribar a
l’accident, el canvi, l’evolució, la sorpresa.

El punt de referència creatiu del
ballarí i coreògraf és el moviment dels anys seixanta de Judson
Church de Nova York. Allà artistes com Lucinda Childs o
Trisha Brown creen l’embrió de la postmodernitat de la dansa. Pérez
Galí el revisita i li aporta nous elements, reinventa partitures
coreogràfiques. El ballarí considera que hi ha un espai poètic en
el patró reiteratiu (que no ho és mai, en realitat, perquè sempre
el temps el va avançant), “un valor afectiu”, que considera més
atractiu que la necessitat que la dansa hagi d’explicar res.

La música i la il·luminació, per
últim són elements claus en el seu muntatge també per una raó
consistent. L’estudi anterior a la construcció de la peça ha servit
per trobar la relació entre els inicis del techno a Detroit
amb les creacions de la colla de Judson Church a Nova York (que, de
fet, havien arrencat partint de la música aleatòria de John Cage).
Pérez Galí arracona el discurs hegemònic de la parla i trasllada
la força al discurs sensorial trencant un món de jerarquies
pervers. No dóna res per tancat, tot és en procés, amb el seu
gerundi habitual…

(Continuarà)

25 de setembre de 2014