Fa un parell de mesos, vaig tenir la sort de poder ser dirigit per en Llàtzer Garcia, donant vida a la Grover’s Corners d’en Thornton Wilder amb La Nostra Ciutat, estrenada a El Canal de Salt aquest passat juny. Aquesta experiència tan propera amb el director i dramaturg, que consistia en 6 hores diàries d’assaig amb dinars i cerveses d’entremig mentre divagàvem sobre el cinema francès i l’amor, va convertir la meva experiència veient Els Sonàmbuls en un retorn a casa, com si aquelles converses es manifestessin sobre l’escenari petit i rodó de la sala La Planeta.

Des del primer minut, en Garcia ens presenta un ambient proper amb els actors, on la quarta paret s’ensorra i reconstrueix amb meticulosa precisió al ritme d’un rock clàssic que només apareix quan l’ambient ho reclama. Convida el públic a fer-se a la idea que ell forma part de l’escenografia, com també ho són portes, un quadre, cadires, pissarres i una ampolla de ratafia. Tota aquesta il·lusió de ser només un espectador es perd en el moment en què els actors seuen al teu costat a explicar-te els seus pensaments i les seves dolències com si es tractés, en paraules de l’autor, d’“una reunió de gent”. Aquesta il·lusió es fa realitat cada vegada que la Laura Pujolàs et mira als ulls explicant-te perquè odia els diumenges, quan en David Marcè seu al teu costat enmig d’una discussió per tenir d’on aferrar-se enmig de la cridòria, o quan en Genís Casals et demana que li aguantis un regal durant un moment. Són aquests petits moments d’intervenció amb un públic a quatre bandes (ja que el públic envolta els actors, i els actors envolten el públic, aprofitant cada petit racó de La Planeta) que fan que la meravellosa interpretació de l’elenc no sigui l’únic element que et faci riure, plorar, enfadar-te o preocupar-te pels personatges.

Et sents part de l’univers que es crea dins la sala. Sempre que els actors viatgen, viatges amb ells, i sempre que marxen cap a Girona, Madrid o Barcelona també marxes amb ells amb una cosa tan simple com un canvi de llums, colors i vestuari. En el que semblen 10 minuts, pots passar d’un piset acollidor, a l’exterior d’una festa i a l’interior d’una discoteca amb un ús magistral del color i la il·luminació (creats per August Viladomat) i la música (l’espai sonor és de Marc Paneque). En Garcia sembla que sempre ha tingut una fòbia fer una transició cap al fosc i al teló, i exprimeix cada idea, color i cançó per crear unes transicions actives, dinàmiques i que no interrompen el dinamisme i el “moving forward” de l’espectacle, com si fossin noves escenes en sí.  Ell compensa aquesta por amb la despreocupació de mostrar canvis de vestuari enmig de l’escenari amb els focus encara centrats en els actors, o afegint i eliminant atrezzo de la circumferència central on els actors porten a la vida aquestes transicions entre escena i escena. 

Aquesta exploració de l’espai en 360º ha estat una nova experiència per el director gironí. El més proper que ha fet a sortir del quadre escènic ha estat amb el públic a tres bandes, però el salt a afegir una filera més de butaques al voltant de l’acció ha sumat un nou element de joc a una fórmula escènica que funciona a la perfecció. Quan cada focus d’un color diferent s’engega, quan cada peça de rock clàssic sona pels altaveus o quan cada acció utilitzant l’espai escènic al màxim s’executa, es pot veure la diversió i emoció de l’equip jugant amb cada peça possible per explicar una reflexió sobre l’amor, la fama, les aspiracions i la vida adulta, que permet explorar i gaudir de cada petit detall de l’impressionant i impactant interpretació dels membres de la companyia (fins i tot del tècnic de llums).

L’argument manté a la Laura, en Genís i en David vivint dins el somni de la joventut, com si la vida adulta encara quedés lluny i tinguessin tot un camí llarg i fàcil de recórrer fins a arribar-hi. Aquest camí es va fent cada cop més complicat i ple de pedres i bassals, a mesura que els personatges exploren el significat de l’adultesa i com viuen el trencament del concepte que coneixien d’amor, odi i amistat. És una mirada preciosa a què vol dir canviar cap a millor i tot el que hem de deixar enrere per assolir aquesta fita, com en comptes de despullar-nos davant del món hem d’agafar cada cop més i més roba per evitar mostrar qui som, a canvi de crear aquella persona que desitgem (o creiem desitjar) ser. Aquesta mirada cap a la joventut i l’adultesa, i l’evolució d’un mateix, es complementen perfectament amb un retorn cap a la comèdia que el director fa temps que no explorava, a part de la tragèdia i el drama que el caracteritzen com a autor. El resultat és un viatge cap a convertir-se en adult ple de riures i plors, que mostren perfectament que aquest camí que creiem llis i tranquil, potser no ho és tant com pensem. 

A tot aquest trencaclosques escènic, se li ha de sumar la destresa amb què el dramaturg desenvolupa un triangle amorós en un estil on hi afegeix elements de vodevil però manté una substància moderna. En Garcia reafirma la seva habilitat escrivint converses poètiques però extremadament quotidianes i actuals, amb l’ús de redundàncies, sinònims i antònims, que fan que el punt fort d’aquesta obra siguin els atacs i contraatacs que els personatges es llencen mútuament. Cada paraula que figura al text ha de tenir el seu significat. Durant l’hora i trenta-cinc minuts que els actors ens tenen amb les orelles enganxades a ells, cap paraula o síl·laba sembla fora de lloc o sense importància, fins i tot la paraula “xinxeta”.

Curiosament, ha estat únicament el salt a 360º l’experiència que ha tret a l’equip fora de la seva zona de comfort. El procés creatiu d’aquesta peça va començar amb improvisacions partint de Design For Living de Noël Coward. Els actors (al principi reticents amb el procés) feien aquestes improvisacions des d’ells mateixos, on els personatges gaudien de dur el nom de cada intèrpret, com si es tractés de la creació d’un film de John Cassavetes, una gran influència del dramaturg. Aquesta diversió a l’hora de crear la peça es pot veure perfectament reflectida en l’humor, la tendresa, l’espontaneïtat i la veritat sentimental dels actors, ja que la grandiloqüència teatral se substitueix per la subtilesa de les mirades i els gestos, fins i minúsculs, que només funcionen en un entorn personal i proper com el que demana l’obra.

Els Somnàmbuls és una obra personal, on el dramaturg es reflecteix a ell mateix en un 60 o 70%, limitat per la seva no-autoria del text, i amb només el 30% de l’essència de l’obra original restant, segons em va comentar en una entrevista que li vaig poder fer. Transmet els mateixos conflictes, morals i còmics que va introduir Coward als anys 30, barrejada amb una gran influència del cinema francès (especialment de Jean-Luc Godard) i de Woody Allen. L’argument inicial de la peça pot intimidar i allunyar a un públic que pot pensar que està veient una versió “Molieresca” de Traïció de Harold Pinter, però quan l’esperit cineasta del director treu el cap, afegeix un sabor únic i especial a una peça perfectament escrita, interpretada i il·luminada.

Àlex Locubiche
@alexlocu

Els llums fan un crescendo. A poc a poc, una claror tímida regna a l’escenari, encara desconegut. Hi veiem un cos massís, de color negre. És un prisma perfectament quadrangular, i s’imposa com l’indiscutible rei de la pista. Dos segons després, però, s’esfuma, i ara al seu lloc trobem un buit, encaixat dins una paret blanquinosa. “Ah, és una porta”, puc imaginar que pensen uns quants espectadors. 

Amb aquesta il·lusió òptica, d’una força aclaparadora, comença Casa de nines, 20 anys després, una obra de teatre que se suma explícitament al joc de la ficció per imaginar què passaria si Nora Helmer tornés a la casa que va decidir abandonar a Casa de nines (1879), d’Henrik Ibsen. És, doncs, una obra que es construeix a partir d’una altra obra, de l’obra mestra d’Ibsen, conegudíssima i estimadíssima per molts. Ara bé, no us heu de preocupar si no coneixeu la història original; Lucas Hnath, el dramaturg americà que ha escrit aquesta “segona part”, l’ha pensat de tal manera que tothom pugui entendre-la. Quan hi entreu, només cal que tingueu en ment que Nora, la carismàtica protagonista, va marxar per la porta de la casa que havia vist néixer el seu matrimoni i els seus tres fills, llavors encara petits.

PORTES. Gràcies al miratge inicial, la porta apareix com una figura plena i, després, com un espai buit. Una doble visió que ens enganya la vista, o potser no. Potser és que ens parla amb la màgia d’allò simbòlic. El buit de l’absència de Nora; el ple, de la seva presència, omniscient, perquè encara que fugís, la seva ombra no va difuminar-se. El buit de l’alliberació de Nora, que va atrevir-se a començar una nova vida; el ple de la càrrega pesada i dolorosa que la família no va poder esquivar quan va anar-se’n. Sigui com sigui, és una porta imponent, com les que creava Antoni Tàpies. 

La directora Sílvia Munt proposa en aquesta ocasió una escenografia funcional. A l’escenari destaquen dues cadires, dos bancs i una mena d’estructura que ve a simular una casa oberta, com si hagués estat partida per la meitat, com passa en tantes cases de nines de joguina, precisament. Gairebé tot és blanc, negre o gris; es tracta d’un joc de contrastos, de colors oposats. I, al mig, hi resta un gran espai cromàtic, que és omplert per la història explicada, amb els seus matisos i colors. Perquè Hnath ens demostra, amb els dubtes i les conviccions dels quatre personatge que desfilen per l’escenari, que res és blanc o negre, sinó que els sentiments i les reaccions que provoca una fugida són molt més complexos. Les relacions entre persones —ens xiuxiueja—, són de tots colors. I les actrius Emma Vilarasau (Nora), Isabel Rocatti (Anne Marie) i Júlia Truyol (Emmie), així com l’actor Ramon Madaula (Torvald), aconsegueixen encarnar un gran ventall de tonalitats d’una forma amablement elegant.

PAPERS. Casa de nines, 20 anys després ens recorda la importància dels papers, entesos en un triple sentit. Els papers que se signen —de divorci, de defunció— són al nucli del conflicte que l’obra presenta, i condicionen essencialment la vida dels protagonistes. La reflexió sobre els papers que té cadascú dins la societat, sobre els rols de gènere, no deixa de bategar al llarg de tota la funció. I, finalment, hi trobem els papers que aparentem quan ens relacionem amb altra gent; Nora reconeix que mai havia estat ella mateixa quan estava amb Torvald, el seu exmarit.

MATEM LES NINES? El cost d’oportunitat hi és també una idea latent. Torvald, que dirigeix un banc, deu controlar aquest concepte sense problemes, des d’un punt de vista econòmic, però de ben segur que mai l’havia entès tan autènticament com quan Nora va sortir per la porta, fa vint anys, i ell no va reaccionar com hauria volgut. Nora pensa en tot allò a què va renunciar amb aquella decisió. “Molta gent pensa que ets morta”, li etziba Anne Marie, la dida dels seus fills. Ho acceptarà, ella, amb dolor i valentia, defensant un cop més que, en un sentit metafòric, cal matar les nines? O el pas del temps fa que ho vegi d’una forma diferent?

Nora fa una crítica atrevida del “et trio a tu per sempre”, o sigui, del matrimoni, perquè, segons diu, “la gent canvia”. La sala és plena de parelles, moltes de les quals segurament estan casades, i ric per sota el nas. Em pregunto, una mica de broma, una mica de veritat, si aquesta obra de teatre farà que alguns d’ells s’adonin que els seus “jo” actuals ja no són compatibles. El teatre hauria de servir també per això.

És, doncs, una Casa de nines amarga. Ah! I si la vas a veure, porta papers, tant kleeneks com una llibreta; voldràs apuntar frases del guió i, n’estic segura, t’emocionaràs d’una manera lúcidament profunda.

Berta Coll
@bertacoll77

Són poques les vegades, per no dir l’única que dos actors comparteixen escenari sense poder-se mirar als ulls. Una mirada que busquen, però milers de quilòmetres els separa un de l’altre, només tenen internet per trobar-se. Claudio Tolcachir, presenta el muntatge Próximo per aterrar una realitat ignorada en el teatre: l’amor a distància.

En paraules seves ens diu: “Creo que no hay esquemas, uno se puede enamorar de la forma que sea”. Malgrat aquestes declaracions encara no s’han acabat d’acceptar algunes dinàmiques; sempre hem entès l’amor com el descriu la cançó Bailar pegados. Però què passa si les carícies, l’escalfor o el sexe no poden donar-se? Una relació d’amor construïda a distància, cada vegada més freqüent amb l’era d’internet, una proximitat irreal entre un famós actor madrileny i un argentí sense papers que viu a Austràlia, ens qüestionen la necessitat de tocar-se físicament.

Tolcachir representa la diferència cultural amb el joc dels d’accents i la fisonomia dels actors. Uns personatges molt ben caracteritzats gràcies als dos actors Lautaro Perotti i Santi Marín, de procedència Argentina i Espanyola respectivament, que fan que la història sigui més creïble. El director explica que el procés d’assaig va començar per Skype, una bona manera per entendre la realitat dels personatges.

Internet ha sigut durant molts anys un espai per poder expressar l’homosexualitat; el rebuig de la societat ha fet del sortir de l’armari un acte de gran dificultat. A vegades, és molt més fàcil xatejar amb una altra persona que anar pel carrer agafat de la mà. No negarem l’existència de moltes relacions a distància allunyades d’aquesta lectura, però Claudio Tolcachir posa amb intenció dos homes dalt de l’escenari.

Una escenografia que tendeix a la impersonalitat i al buit. Una carretera sense rumb, mobiliària amb poca personalitat; un espai ple: ple de res. Potser és això la distància? Quin paper té internet en aquest espai buit? Una fredor que es trenca amb l’escalfor dels personatges. Les ganes de compartir, de viure, fan que aquesta impersonalitat agafi tons càlids i abandoni els freds.

Actualment vivim una societat globalitzada, on les distàncies han quedat retallades, arribem a totes les parts de món. Evitem evidenciar la geografia real de la terra i ens quedem amb la velocitat del digital. Fins i tot, el mateix director explica com la distància ha transformat internet en una part més de la seva vida: “Yo vivo mucho tiempo lejos de casa,…, conocí a mi sobrino por Skype”.

Berta Cotrina
@Becodo15

Si no heu llegit Aurora Bertrana, l’adaptació teatral de Paradisos Oceànics, dirigida per Mònica Bofill, és el viatge iniciàtic idoni per conèixer la veu de l’autora catalana. Si, per contra, ja sabeu de què parlo, trobareu la vostra Aurora ben viva en aquesta representació (produïda per Bitò, Grec 2019 Festival de Barcelona i el Teatre Akadèmia) que es va estrenar a Barcelona i que, amb el Festival Temporada Alta, s’estrena a la ciutat natal de l’autora.

Mercè Arànega i Paula Blanco desdoblen la veu narrativa d’Aurora Bertrana a Paradisos Oceànics; una vida i dues actrius en perfecta simbiosi per representar una imatge íntegra de l’escriptora. Dalt de l’escenari tributen honors a la prosa de l’autora i a totes les dones que, en un moment o altre, son protagonistes de les històries que Bertrana relata.

Del viatge que Aurora Bertrana va fer a la Polinèsia Francesa, ara fa noranta anys, en van sortir unes cròniques de viatge inaudites, relats que van ser agrupats i publicats, l’any 1930, al volum titulat Paradisos Oceànics. L’adaptació teatral de l’obra, feta per Josep M. Fonalleras aquest any 2019, no només permet fer tastets de les cròniques de viatge escrites per Bertrana, sinó que dona a conèixer l’autora de manera diàfana. Dos relats principals es van intercalant al llarg de l’obra: la vida d’Aurora Bertrana i les seves paraules recollides a Paradisos Oceànics.

Un pupitre i quatre maletes: una Aurora de caràcter tibant es fica dins de les dues actrius que hi ha a l’escenari. Jove i apassionada, amb el violoncel a l’esquena, marxa d’una Girona que se li fa petita seguint la ribes del riu Güell. Es casa a Ginebra i, entre somnis i mapes, se’n va, amb un marit que no li arriba ni a la sola de la sabata, a viure i a escriure la Polinèsia francesa. A Catalunya la descobrim implicant-se en política, escrivint i parlant de feminisme. Víctima de la pobresa, de la Guerra Civil i de l’exili, traïda per l’home amb el qual havia viscut, com Adam i Eva, al paradís.

Quatre canyes de bambú i ritmes tribals: Bertrana a les costes del Pacífic. Els seus ulls comparteixen taula amb una reina arraconada pels colonitzadors. Les seves mans pentinen els cabells d’una nena a qui li toca fer de núvia en un casament forçat. La seva mirada admira una cortesana de Tahití i la dignifica. El seu cor s’eixampla davant el funeral festiu d’una moreana, que contrasta amb el primer contacte que l’autora va tenir amb la mort.

És així com, anant i tornant, amb escenografia austera, il·luminació precisa i vestuari sobri, dues grans actrius representen Bertrana com l’escriptora en majúscules que va arribar a ser. Sembla que l’arranjament està basat en una última edició, molt completa (inclou paratextos, memòries i narracions inèdites) de Paradisos Oceànics, editada per l’editorial :Rata_. A més, Fonalleras ha sabut seleccionar els relats més representatius de l’evident xoc cultural, i para l’orella quan Bertrana parla de dones: una reina, una prostituta, una núvia i una morta. Així crea una obra amb vides de dones enllaçades per la vida de la dona que les narra.

L’adaptació teatral d’una peça literària com Paradisos… dona força a la capacitat que té el teatre per subratllar el valor artístic de l’obra original i, alhora, traslladant-la a l’escenari, li conforma una dimensió artística totalment nova i gratament sorprenent.

Carla Planas Serra
@planascarla

Nenes i nens, agra comèdia de l’autora Dennis Kelly i dirigida per Joel Joan, hi trobem una crítica directa al comportament masclista. A través d’una sèrie d’escenes combinades amb moments de la protagonista amb els seus fills, reflexions personals i les etapes de la seva vida van conduint al públic en un desenllaç que no deixarà indiferent a ningú. Poc que es van donant pistes que hom s’espera, la interpretació és tan autèntica i emotiva que l’espectador arriba a ficar-se en la pell de la protagonista i sentir la torbació de les experiències viscudes. 

Una polèmica contínua i una crítica als períodes que hom pot viure i per tant sentir-se identificat mentre va transcorrent l’obra. Nenes i nens convida a endinsar-se i navegar en un passat que s’esvaeix, en un present que crida a canviar, lluitar per uns valors concrets i un futur de planificació i millora del que s’és com a societat.

Sense escenografia, una escenificació senzilla i simple on Anna Sahun simplement amb els seus gestos, i els seus canvis en el to, inclou la resta de personatges en els seus diàlegs. El seu monòleg s’acompanya amb colors de fons que van canviant per dirigir a l’espectador en cada escena. Una peça de teatre que dura prop més d’una hora i, tot i l’escenificació descrita, la representació és de tal excel·lència que la simplicitat en l’escenari li aporta valor i harmonia a l’obra. 

L’actriu interpreta una dona que treballa en una productora, casada i amb dos fills i que aconsegueix l’èxit professional. A partir d’aquest triomf la seva vida dóna un gir de 360º. Per l’espectador serà una galleda freda per entrar en la reflexió i presa de consciència en que no tot és el que sembla i que, com tots sabem, la vida no és un camí de roses. S’obre un debat a la violència, a l’afirmació de l’ésser humà com a l’única espècie a la terra que és intrínsecament violenta i fa mal per propi plaer, per venjança, per sentir-se inferior i acabar eliminant tot amor al seu pas.

Amb un inici ple d’humor, la intèrpret aconsegueix fer entrar al públic en un escenari còmode i familiar per després conduir-lo en temes més profunds, delicats i íntims del personatge. Un cop al bell mig de la història, l’espectador ja es veurà dins de la peça de teatre i formarà part de la mateixa, sentint-la a estones seva. El desenllaç final dona moltes oportunitats de tocar la part més íntima d’un mateix, reflexionar sobre la societat on vivim i fins on és capaç d’arribar l’ésser humà. I és en aquest precís moment quan l’espectador s’adona que físicament pot estar a la butaca, tanmateix, en una empatia natural es trasllada en l’experiència que li acaben d’explicar i desitjos de ràbia, d’ètica moral i sentiments confrontats apareixen després d’una peça de teatre tant humana i actual.

Judith Paneque Rostán

Novaveu és una comunitat de joves prescriptors (de 18 a 30 anys) impulsada per la plataforma de crítics Recomana. Novaveu incentiva als seus membres a tenir una mirada crítica de les arts escèniques i a difondre-la. El projecte disposa d’un blog des d’on es comparteixen les opinions dels seus membres i altres materials de prescripció (assistència a assaigs, cròniques de festivals…). A més, hi ha una forta activitat de difusió a través de les xarxes socials internes i externes del grup, que actualment està format per 80 membres de Barcelona, Girona i rodalies amb diferents nivells d’implicació.

Com que les circumstàncies dels joves és molt canviant (per motius vitals, de feina o d’estudis), Novaveu promou constantment la rotació entre els seus membres en funció de la seva demanda i disponibilitat. Cada membre pot triar fins a quin punt s’hi implica en cada moment. A més, trimestralment s’obre una convocatòria per a que nous joves puguin entrar al projecte. D’una banda, creiem que s’ha d’evitar massificar aquest col·lectiu per poder mantenir una atenció personalitzada per als membres, tot i que entenem que hi ha de poder passar molta gent.

Activitats

Obertes per a tots els novaveu:

·        Publicació de cròniques, prescripcions, entrevistes i altres continguts que vulguin generar al blog novaveu i difusió de les mateixes a través de les xarxes socials internes (grup de whatsapp) i externes (twitter i instagram).

·        Tallers de formació específicament per a novaveu amb professionals del sector de la crítica i de les arts escèniques sobre temes que interessin al grup: valoració amb perspectiva de gènere, procés de creació d’un espectacle, especificitats de la crítica de dansa…

·        Assistència en comunitat a festivals d’arreu de Catalunya, veient espectacles i assistint a trobades amb alguns dels creadors que hi participen: Sismògraf d’Olot, TNT de Terrassa, Desembre en dansa de Celrà, Festival RBLS de Barcelona, La Mostra d’Igualada…

Per als novaveu més implicats:

·        Moderació de col·loquis amb artistes dins el cicle Travessia Recomana.

·        Publicació mensual en paper d’un podi de recomanacions dins el setmanari La República.

·        Entrega del Premi de la Crítica Jove dins dels Premis de la Crítica.

·        Actuar com a jurat en diversos certàmens d’arts escèniques (Festival Píndoles, Festival de Mikroteatre del Teatre Akadèmia, Mostra de Teatre del Raval…)

·        Altres activitats que puguin ser proposades tant pels teatres o festivals com pels propis membres.

Evolució

Novaveu va engegar l’estiu del 2016 a Barcelona. Des de l’estiu del 2017, la coordinació va a càrrec dels seus propis membres, sempre amb el suport dels crítics de Recomana. Des de la plataforma de crítics, se’ls aconsella en l’escriptura alhora que se’ls dona l’oportunitat de conèixer els processos teatrals en conversa amb les companyies o entrant en les sales d’assaigs, per exemple. Al 2017, es va crear un nou grup de joves prescriptors a Girona amb la col·laboració de Temporada Alta.

Recomana és un associació de crítics sense ànim de lucre que mira de donar valor al producte cultural a partir de la prescripció, sigui virtualment (web i xarxes socials) com presencialment (organitzant accions amb públic en directe). La preocupació de Recomana és la del sector escènic. Fa temps que l’entitat treballa compartint el repte d’incorporar públic jove a les platees convencionals. Recomana vetlla per aquests nous prescriptors, una pedrera que apropa el públic jove a l’interès per l’escena des de les seves eines comunicatives i interessos generacionals. Recomana ha ajudat les edicions del 2014, 2015 i 2016 amb el programa Escena25 del Departament de Cultura de la Generalitat. Des del setembre del 2016, vam considerar que calia ampliar aquestes accions puntuals a tot l’any i que els usuaris passessin de ser espectadors inquiets a prescriptors per als seus respectius grups.