Fer anys i no llençar la tovallola

Poder seguir fent anys i no llençar la tovallola és un èxit,
et trobis com et trobis. Després, veure que hi ha gent que tampoc no la llença
malgrat tenir-ho més difícil perquè la seva feina es basa en el reconeixement
públic, és l’èxit de debò. Que tu siguis part del públic i et puguis reconèixer
en aquest esforç i valorar-lo, aquest és l’èxit de la cultura que avui he sentit
de prop.

Sònia Gómez ara fa 10 anys dalt l’escenari, mantenint la seva
personalitat i manera de fer independent, fresca, bolcada a la recerca,
permeable a l’entorn i des del seu interior, sincera. Abans de llençar la
tovallola -que insinua haver pensat algun cop- celebra no haver-ho fet amb una
nova peça titulada “Bailarina”. M’autoconvido a un dels primers assajos oberts,
sense saber poc més que aquest títol i, coneixent-la, disposada a qualsevol
cosa, des de l’autobiografia al ballau-vos-ho vosaltres mateixos. 

Però no,
és ella qui balla com mai no l’havíem vist abans, amb una tenacitat que l’amara
de suor des del minut 10 de l’espectacle. Les idees, no poques, van encaixant
les unes sobre les altres a mesura que avança per les diferents parts d’aquest
puzzle (d’una ballarina vestida de rosa, al Delta de l’Ebre, amb un cervell de
plàstic i una barra de majoret) pràcticament fet. La darrera peça, però,
prefereix no posar-la encara. Esperarem. 

Vídeo teaser