Entrevista amb Julio Manrique

Julio Manrique torna a David Mamet. Un autor que l’apassiona, l’atrapa
i li vola el cervell a cops de diàleg. Després de sorprendre a tothom amb Els Boscos i  American
Buffalo, Manrique ha decidit viatjar cap al Hollywood de finals dels 80. Speed the plow,-traduit aquí com Una altra pel·lícula-, explica la
història de dos productors de cinema que tenen entre mans un ambiciós film que
batrà records de taquilla. Aquest somni ple de riquesa i Mai Tais comença a
trontrollar quan apareix la Karen, la nova secretària, i planteja una
alternativa diferent.

“Speed the plow és una obra
extraordinària” admet Manrique, mentre fa una pipada a la cigarreta. Som al bar
de davant la Nau Ivanow, on estan assajant des de fa gairebé dos mesos. En
Julio parla, com sempre que es refereix a David Mamet, amb una passió
contagiable. M’explica que el que més li agrada del text és que dóna espai a
l’espectador per decidir què pensa, per debatre com ho fan els personatges, el
Gould, el Fox i la Karen. “A més, parla dels perills que comporta viure en una
societat de mercat com la nostra, de les paranoies i desconfiança que genera
viure en la jungla del capitalisme i de la indústria que es genera a partir de
l’art d’explicar coses i com ho perverteix el mercat” afegeix.

Com en Don d’American Buffalo, el
Bobby Gould és un heroi tràgic que ha de prendre una decisió fonamental, un
paio que s’ha de mullar: escollir entre dues pel·lícules radicalment oposades,
dos models vitals que l’obliguen a preguntar-se si és una bona persona. I,
sobretot, què se suposa que hauria de fer per comportar-se com una bona
persona. “Tots, en algun moment, ens hem sentit com el Bobby, ens hem preguntat
què se suposa que hem de fer per poder-nos mirar al mirall i estar més o menys
d’acord amb el que veiem” confessa Manrique.

A l’obra (com a la realitat?) la indústria de Hollywood s’ha menjat l’ofici
i els diners han desterrat l’art i la creativitat. “En què et converteixes quan només ets un esclau del
comerç?
pregunta, en un moment de l’obra, el Gould al Fox. La resposta és tan crua com
un cop de puny a l’estómac: “en res”. Mamet fa un retrat tan vigent com
esfereïdor de la indústria del cinema i, pitjor encara, extrapolable a altres
realitats. Qui, fent un cop d’ull a la cartellera dels darrers anys, no ha
pensat el mateix? Qui no s’ha plantejat si estava parint un projecte amb el cor
o la butxaca?  “De vegades, en teatre,
parlem massa en termes de producte” admet Manrique tot i que, com ell mateix
puntualitza, mai és bo generalitzar.

Perquè potser hem oblidat que, com recorda en Julio, “el teatre és
l’espai per a les mirades no complaents”. L’espai per dir la veritat, l’espai
per resistir i atacar. I aquesta veritat pot consistir, com a Speed the plow, en fer una pregunta: Sóc una bona persona?