La Mostra s’ha de viure. “Igualada és petita i s’arriba a tot arreu”, s’escolta com a consell als novells que s’estan configurant la graella. “Arribaré? No arribaré?”, pràcticament segur que sí. “És que només hi ha 8 minuts entre que acaba X i comença Y”, doncs corres una mica més, cap problema. I de la plaça del Gasòfon, a l’Escorxador, i d’allà a l’Aurora i, just en acabat, la plaça d’en Font, per sortir disparat al Centre Cívic Nord o a agafar el cotxe 5 minuts i arribar a Can Papasseit. I això, pels afortunats que ens podem dedicar a veure i explicar teatre, és un goig que es tradueix amb un expedient de 15 o 20 propostes vistes en 72 hores. En el meu cas, 18. I en destacaré unes quantes.

A casa, de la Cia. Ortiga

És complicat fer-ho millor en tant oc temps. Res, 15 minuts de peça i en un espai reduidíssim per a màxim 40 persones. Un envelat de teles al mig de la plaça t’obliga a entrar al seu món. Allà, dos personatges. Una versió en petit d’Ingrid Codina i Guillem Geronès, titellaires encarregats d’explicar-nos el problema de la recerca d’un espai segur, d’un lloc on arrelar-se, algun lloc on sentir-se com a casa. Una metàfora preciosa sobre com és d’important que siguem un espai segur per a nosaltres mateixos. Per mi, el millor de la Mostra d’enguany (sense haver-ho vist tot).

Zloty, de la Cia. Pau Palaus

Així com A casa és un espectacle net, amb tots els moviments i tempos estudiats, Zloty és una peça bruta. Bruta en el millor dels sentits possibles, caòtica. Pau Palaus ens presenta un envelat decadent. El que un dia va ser un circ i que ja no pot continuar funcionant perquè el camió de la companyia s’ha espatllat. L’objectiu, arreglar-ho, és totalment secundari, ja que el camí és la peça en si. Una interacció intel·ligentíssima amb el públic, jugant sense travessar cap línia i fent patir a tothom sobre si hom seria el següent “perjudicat” d’aquest gran circ. 

CLAM, de la Cia. Fèmut

Acrobàcies molt ben executades. Un espectacle molt ben construït. Vestuari, utillatge… tot d’acord amb una estètica concreta. La complicitat entre Raimon Mató, Àfrica Llorens i Júlia Clarà és total. I ha de ser-ho, ja que en molts moments es confien la integritat els uns als altres. A més, i això sempre s’ha de tenir en compte, es va celebrar sota el sol d’abril, el millor sol de l’any. 

Un 8, de Cia. Inflable

Aquesta va ser la que va provocar més debat entre la gent amb qui la vaig comentar. Hi havia gent que defensava que era massa senzilla, d’altres que deien que la història era el més important i que estava ben executada… jo soc més del segon grup. Si bé és cert que era una peça senzilla, també s’ha d’entendre el públic (novament) i és que estava adreçada a canalla a partir de cinc anys. Crec que funciona bé, la història narra els records que evoca visitar casa la iaia per primera vegada des que va morir anys enrere. És una tornada al passat que pot interpel·lar tothom i trobo que genera un ambient íntim i innocent de descoberta que, personalment, em va interpel·lar. 

Triplette, de Labú & Cris Clown

Una peça molt ben construïda que juga amb fins on pots interactuar el públic abans que s’enfadin. Trobo que busca el punt just de mullar, llençar objectes, fer participar sense que ningú es pugui molestar. Jocs visuals molt atractius i una premissa molt senzilla: organitzar un sopar per reunir-se al voltant d’una taula. 

Un any més de Mostra, i ja en son 37! I la primera de Joan Arqué com a director artístic. Una edició que s’ha volgut centrar en els sentits. De fet, la imatge s’inspira en la coneguda imatge de tres personatges (un que es tapa la boca, l’altre els ulls i un tercer les orelles) i els hi dona la volta, per crear tres éssers que parlen, escolten i miren d’una forma exagerada. Aquesta recerca dels sentits ha estat a través sobretot partir d’una disminució considerable del teatre de text. Moltes de les peces eren sense text, prioritzant la música i el moviment. Li vaig comentar aquest aspecte al mateix Arqué en un dels moments que me’l vaig trobar. “El teatre de text és el que ja hi ha a tot arreu”, i raó no li falta. Si vol impulsar el teatre físic, el circ o la dansa, bé que se l’haurà de discriminar positivament. És una aposta. I una aposta que penso que funciona. No hem d’oblidar que és una mostra de teatre familiar i, per tant, els màxims crítics han de ser les criatures, i a fe de déu, que van gaudir. Una edició amb moltíssima canalla entre el públic. Un bon baròmetre que, tal com es va apuntar en una xerrada per a professionals, “els programadors haurien d’anar a les funcions escolars per decidir-se a programar, és allà on es veu exactament si una peça funciona o no”. Pel que vaig percebre, polze amunt per part de la la canalla i no cal llençar ningú als lleons. 

Una edició que ja s’ha acabat i la següent que, immediatament, neix. Del 8 a l’11 d’abril del 2027. Obriu les agendes i no us la perdeu!

Bernat Pareja