CRÒNICA DE LA MOSTRA IGUALADA 2025

És complicat fer-se una idea del tot el que passa durant la Mostra Igualada. Fira d’espectacles infantils i juvenils, el gran nombre d’espais i propostes que s’hi ofereixen fan gairebé impossible tenir-ne la imatge completa. Un total de 41 espectacles a càrrec de 41 companyies de Catalunya, l’Estat Espanyol i la resta del món, representats en 16 espais de la ciutat. Més de 90 representacions durant els seus quatre dies de durada! Per fer-hi una breu passejada, vaig escollir sis espectacles, dels quals us faré una petita pinzellada.

Just arribant, divendres al vespre i a correcuita per no fer tard, vaig poder acostar-me al Teatre de l’Aurora per a veure Calla, Judit, Calla de Malsai Produccions. El muntatge presenta la història de la Judit, una noia treballadora d’una fàbrica tèxtil. Acompanyada en tot moment d’un espai sonor a càrrec de Carles Vidal que ambienta la història a la perfecció, l’actriu Clàudia Ferrer es posa a la pell d’un personatge aparentment senzill que intenta trobar el seu lloc en un context d’auge del capitalisme. A partir d’una senzillesa visual i escènica, l’obra s’apropa a temàtiques que van sorprenent l’espectador, passant per qüestions com l’espiritisme, l’empoderament de les dones o les revoltes socials. Encara que aparentment quedin lluny, aquests temes ressonen a l’actualitat amb més profunditat del que ens podem pensar: no vivim un retorn a la mentalitat de treball que hi havia a les colònies? On queden els petits plaers com els passejos en un món que ens exigeix una productivitat constant? Es pot escapar del sistema sense patir-ne les conseqüències?

Dissabte al matí, veient els més petits encara amb les lleganyes als ulls, vaig endinsar-me a l’univers de Madame Lumière de La Menuda Produccions, un espectacle per a infants de totes les edats. El Centre Cívic Nord es va convertir en un espai pràcticament immersiu on s’hi respirava un ambient oníric i on la son de primera hora va desaparèixer per a entrar al somni proposat. Tota la peça gira entorn de la nina de la Layla, un nena de deu anys, que cobra vida de nit per a portar-la a visitar mons ben diversos. Amb l’ajuda de cinc músics, totes dues viuran aventures i ens transportaran a un món ple d’imatges lumíniques que atrauran grans i petits.

Després d’una pausa, a la tarda vaig reprendre el meu itinerari per la Mostra amb Boja de Mariona Esplugues. La proposta de l’actriu, que també n’és la dramaturga i co-directora, explora un tema que cada vegada està més present als escenaris: la salut mental. A partir de les seves vivències, Esplugues fa una reivindicació actual i sense pèls a la llengua sobre els estereotips i prejudicis que encara al voltant d’un tema que es pot continuar etiquetant com a tabú. Sense cap mena de dubte, l’energia que transmet a l’escenari fa que arribi la història amb la potència necessària per no deixar a ningú indiferent. Perquè… d’una manera o una altra, aquest tema no ens toca a tothom? Som conscients de totes les persones del nostre entorn que estan convivint amb realitats com la que ens explica Boja?

Enllaçant amb l’obra anterior i recollint la seva ràbia i energia, em vaig acostar al Teatre Municipal Ateneu per a assistir a la funció de Lizzie de Les Biaix. Es tracta d’un musical que fluctua entre la peça teatral i el concert de rock, alhora que presenta la història de l’assassina de la destral que planeja l’imaginari col·lectiu dels Estats Units: Lizzie Borden i la mort del seu pare i la seva madrastra. El projecte, nominat al Premi Novaveu 2025, proposa dues parts molt diferenciades: l’aparent puresa i normalitat externalitzada en una llar sacsejada pel abusos del pare, contrastant amb l’alliberament total de les seves protagonistes a partir d’un concert de rock en la seva màxima esplendor. Les dues cares d’una mateixa moneda, l’una blanca i l’altra negra (literalment), fa que les intèrprets puguin explorar dues fisicalitats totalment oposades. Les imatges que s’hi generen són tan inquietants com potents: com es conviu amb l’abús? De quines maneres és possible sortir-ne? En aquest casos, pesa culpabilitat o la llibertat?

Diumenge al matí va començar amb una pregunta que ens han fet centenars, o més aviat milers de vegades: “I tu, què vols ser de gran?”. I és que aquest és el pretext de Sòmion, la ciutat dels oficis impossibles d’El que ma queda de teatre. Què passaria si hi hagués un lloc on s’hi ajuntessin les professions més surrealistes que ens puguem imaginar? L’home que posa els carrers, la senyora que ensenya a cantar als ocells, el noi que desperta a tota la població d’aquest lloc tan excèntric, la noia que prova els coixins, l’artista que pinta les fulles dels arbres i l’artesà que dissenya els núvols, entre molts altres. L’obra, en un format proper al Teatre de l’Aurora, fa volar la imaginació amb titelles i petits objectes de la ciutat. A través d’un estil detallista i cuidat, ens fa un repàs i una visita guiada pels seus curiosos habitants.

Per acabar el meu pas per Igualada, vaig acostar-me a L’Escorxador per entrar (o sortir?) al món gairebé del teatre de l’absurd d’Ákri. L’escena presenta una senzillesa visual que ressalta la interpretació de Manel Rosés, entre el circ, el clown i el teatre. El que deixa lloc per una lectura superficial i simplement gaudir-ne com a espectacle de circ, també obre la porta a una sèrie de reflexions sobre les arts escèniques i el “fer o no fer”. El públic es va entregar totalment al codi que planteja Rosés, connectant amb el que passava a l’escena. 

És veritat que es fa difícil mantenir el ritme durant els dies de la Mostra, però es fa evident l’ambient familiar i de proximitat que s’hi genera. I, per sobre de tot, es reafirmen les ganes de tornar-hi!

Erola Albesa Solsona (@erolaalbesa)