Crònica de Mostra Igualada 2025

És tot just la meva segona vegada a la Mostra d’Igualada i tornar-hi ja s’ha viscut com tornar a casa. Coincidint amb un dels primers caps de setmana de dies clars i passejades carregant un jersei que ja no fa falta, donar la benvinguda a la primavera a la capital de l’Anoia s’ha convertit per a molts en una tradició establerta.

Celebrant enguany la seva 36a edició, la Fira d’Espectacles Infantils i Juvenils d’Igualada es reafirma un any més com a epicentre de la democratització del teatre, fet per a tots i per a totes. Adults, joves, petits i molt petits; apassionats de la dansa, el circ, els titelles o la màgia. A Igualada hi ha cabuda tothom.

Recorrent amunt i avall els carrers i sales de la ciutat durant tres dies, gaudeixo de més d’una desena d’espectacles. Tot i que a priori escollits sense pretensions de crear un itinerari temàtic o tipològic, vistos tots sento haver explorat accidentalment la vida a través de les seves vessants més essencials. Amor, mort, memòria i crisi social.

La tarda de divendres marca el tret de sortida escollit, amb L’anorak com a punt de partida. La darrera obra d’Íntims, amb Isaac Baró, Aitana Giralt, Sandra Pujol i Oriol Tosquella, ens parla d’un treballador que, tot i passar-se el dia a l’oficina, no pot permetre’s aconseguir els diners que li calen per comprar-se una jaqueta. Tot plegat transcorre en una sèrie de quadres escènics dilatats en el temps, que es desenvolupen en una ciutat fosca dissenyada per Marc Salicrú. Es tracta d’una crítica incisiva al capitalisme atemporal, a la mentida de la cultura de l’esforç i la condició de classe. 

Temes que, d’una manera gairebé involuntària, ressonen també en una altra de les funcions que es representa el divendres: Calla Judit, Calla, de Maria Cambil. Amb un llenguatge enfocat a un públic una mica més gran, coneixem la història de la Judit, una jove treballadora d’una fàbrica tèxtil que pren consciència de la realitat que l’oprimeix i busca sortir-ne. La Judit (Clàudia Ferrer) acompanyada únicament per la música de Carles Vidal, present també a escena, ens fa partícips de la seva lluita transformadora, en un espectacle que haguéssim gaudit més en un espai no convencional, com una antiga fàbrica tèxtil.

El dia següent comença amb una visita a Vilanova del Camí per veure Dues Ales, de Farrés Brothers, un homenatge a la vellesa, abraçada des d’una enyorada i nostàlgica infància, com transició cap a un final desdramatitzat i que es presenta ple de llum i bellesa.

La mort, incorporada de manera subtil i emotiva a la funció, s’alçarà com a tema central el diumenge a Matres, de la companyia Campi Qui Pugui. Partint de la història del Jordi, amb una infància marcada per la malaltia i la mort de la seva mare, transitem pel dol d’un nen que, tot i créixer sense mare, viurà l’experiència de fer-ho amb tres (la seva, la tieta i l’àvia). Aitana Giralt, Cristina Garcia, Erik Varea i Jordi Pedrós, caracteritzats amb diverses màscares, interpreten un text pur i directe, cru i esperançador, que ens fa reflexionar sobre els pilars durant la infància i la petjada inesborrable que deixen totes les experiències viscudes i que ens fan ser qui som.

Van passant les hores i passejada a passejada ens anem integrant a uns carrers que cada vegada coneixem més i ens fem més nostres. Ja no ens calen mapes per saber on és la següent funció, ja sabem com venir aquí i arribar allà.

Però fusionats dins el paisatge urbà igualadí no només ens camuflem espectadors estrangers, també ho fan perfectament instal·lacions com U.F.A., de Cristina Solé (Cris Clown). La pallassa, diversos dies i en diferents localitzacions sorpresa, apareix suspesa en l’aire sota la mirada atenta d’una ciutat que s’estima molt a si mateixa.

Passió per una terra i unes tradicions que es mostren en el seu màxim exponent durant el Museu del Temps, un projecte escènic itinerant dividit en tres funcions, en què els vertaders protagonistes són els habitants de la ciutat. En forma de diversos rituals, nou participants explicaran vivències transcendents de la seva història personal i enterraran en diferents punts de la ciutat records de la seva existència. Acompanyats per la Coral Juvenil Xalest i l’acordió de Julián González, aquesta preciosa proposta és l’última peça que veurem uns quants aquest any a la Mostra.

Un tancament que ens deixarà amb la sensació de reafirmar la idea honesta i el propòsit sincer del festival. El rigor d’una programació cuidada, diversa i accessible, que abraça una ciutat que, orgullosa de ser, no para mai de créixer.

Maria Pujol Cortada