Crònica de Mostra Igualada 2025

Mostra Igualada reivindica, any rere any, una nova mirada per les arts escèniques. Sembla que hem construït el món amb ulls d’adult i el teatre, també. El teatre per a tots els públics, però, és ple de mirades més originals, que conviden a descobrir mons sovint inimaginables. Es fa difícil resumir quatre dies d’intensa activitat escènica a la ciutat que estimo. Per això, us parlaré d’alguns espectacles, a partir dels seus aprenentatges. Perquè els adults podem aprendre molt dels infants. Hi ha habilitats que adquirim, amb els anys, però també hi ha habilitats que perdem, de mica en mica. Tornar a ser infants, almenys a les platees, ens pot ajudar a agafar perspectiva.

1. Aprendre a confiar

Cada cop més habitem una societat de la sospita, de la desconfiança, i hi ha gent que sembla entossudir-se en els relats de la por i la inseguretat. En canvi, en els més petits, sovint hi trobem gestos de tendresa. Deixar-se endur, pensant que tot anirà bé, ens és difícil, però és més que necessari. Aquest és el viatge que proposa Mumusic Circus a El Circ dels Sentits, una peça sensorial que ens convida a obrir finestres interiors. Un viatge que no es pot explicar, s’ha de viure. Amb la fragilitat de tancar els ulls i assaborir el vent a la cara.

També el circ pot ser l’art de la confiança. La companyia Eia va estrenar a FiraTàrrega de fa dos anys La Pedra de Fusta, un treball protagonitzat per una peça de fusta que, erosionada pel temps, es va convertir en una pedra. També els Eia han deixat que la pedra que van presentar s’anés erosionant, i el pas del temps ha corregit les imperfeccions de la peça. Confiant-hi, confiant en el públic i en els programadors que hi han confiat. Fins a convertir la peça en un muntatge quasi rodó, de bellesa acrobàtica, fantàstic joc de participació i un bon regust humorístic.

Veient la deriva que agafa el món, confiar també és un acte de resistència. A Arròs, la companyia Anna Mateu mostra la degradació del Parc Natural de l’Albufera, amb la dansa com a arma de defensa del territori. Potser no arriba a sorprendre del tot, però confia en la força del cos com a eina de denúncia.

2. Aprendre a superar-se

Abans que la inèrcia (o la mandra) vencin les ganes de ser una versió millor de nosaltres mateixos, hi ha les ganes de superar-se. Un infant és capaç d’enfrontar-se a la diversitat i fer-se gran imposant-s’hi.

Pea Green Boat presenta una bonica història de superació a Soc una Ciclopeta. A través d’un dispositiu escenogràfic preciós, desplega la vida d’una nena a qui l’oculista recepta un pegat a l’ull per millorar la vista. Els comentaris dels companys de classe no aconsegueixen enfonsar-la, i troba refugi a l’illa dels ciclops. Un conte lleuger i ben amable, que faria bé de girar.

Hi ha tràngols més difícils de superar. Mariona Esplugues presenta a Boja una autoficció que impacta. El seu viatge per psicòlegs i psiquiatres és una peça directa, dura i potent, que trenca tabús amb un humor insòlit. Després de moltíssimes funcions, el rodatge ha donat solidesa a la peça, una de les més aplaudides de la Mostra d’enguany. La funció va tancar amb encert el que va ser titulada “la tarda de la salut mental”, on la companyia Zero en conducta va presentar La tempesta. L’espectacle és el viatge del Pablo per aconseguir desfer el bloqueig que l’impedeix plorar. Titelles perfectament manipulats i història ben tramada per fer arrencar les llàgrimes, en escena i a la platea. També l’endemà al matí la companyia Campi Qui Pugui presentava Matres, una trista i bonica història de dol, que ja hem pogut gaudir a diverses fires i que està fent plorar platees d’arreu.

Podem entendre la superació des de la força, l’energia. Així es mostra Roberto Hoyo a Don Roberto, que revisita el mite del Don Joan amb un dèspota del segle XXI. La seva força és innegable i el resultat, incomoda. La sensació a la sortida era la d’haver vist una peça ambiciosa, però imperfecta.

I també et pots superar des de la vulnerabilitat, des de l’error, mostrant-te més petit. Així ho fa Manel Rosés a Ákri, una perla que combina una tècnica de circ perfecta i un clown absurd, quasi filosòfic. Superar-se aquí és despullar-se, arriscar, canviar.

3. Aprendre a aprendre

Aprendre és un aprenentatge en si mateix. D’aprendre se n’ha de saber, o se n’ha d’aprendre. Entendre el poder de l’educació és clau, i així ho fa entendre Anita Maravillas a La Mestra. A partir d’una estructura de faula clàssica, una bona manipulació i una escenografia fascinant, ho diu amb poquíssimes paraules: educar, en temps de guerra, és resistir. Un crit en defensa del coneixement i contra el feixisme, imprescindible per homenatjar les mestres de la república.

Hi ha altres maneres d’aprendre. Una de les més famoses, i amb més mala fama, és copiar. Aquest és el concepte que aborda Animal Religion a Copiar. Quim Girón es posa en públic a la butxaca jugant amb la brillantor d’un dispositiu escènic elegant i intel·ligent, que perd força quan la sorpresa s’esgota.

A Paisatges. Estudi #2 es pot aprendre a ballar. La proposta de CreaMoviment es mou entre taller i espectacle, amb música en directe i molta proximitat. El ritme i el tractament infantilitzador poden desconnectar, però l’intent de convidar a moure’s i participar també té valor. Els infants són aprenents experts: cauen i s’aixequen, copien i creen. I el teatre, com la vida, pot ser una escola.

4. Aprendre a sorprendre’s

Ens hem conformat que fer-se gran vulgui dir deixar-se de sorprendre, procurar entendre-ho i classificar-ho tot. Reivindicar sorprendre’s és reivindicar més mons possibles dins aquest món impossible. La Mostra es va inaugurar amb Thauma, de La Mula. Un espectacle que no és un espectacle, és un poema visual, una obra d’art en moviment. Ens atrapa amb imatges bellíssimes i un ritme contemplatiu. No apte per a ments estretes.

La màgia és l’art de la sorpresa per excel·lència. Dins una caravana, Pau Segalés presenta Maginàrium. Una bona manera de gaudir de la màgia de prop, que malauradament no es desfà dels acudits clàssics de mag, però que continua sorprenent en veure com es transforma en possible l’impossible. També Txema Muñoz flirteja amb la màgia a Gota, un oasi enmig de la sequera que fusiona gest i il·lusionisme. Un muntatge senzill, tendre com una abraçada.

També pot ser sorprenent capgirar la mirada en l’espai públic. Així ho fa Panorama Kino Theatre a IgualadOrama. Una caixa giratòria al mig de la plaça pot ser la platea de l’escenari que és la vida, on tots som espectadors i protagonistes d’històries efímeres i meravelloses. I pels que no vulguin tocar de peus a terra, U.F.A. de la Cris Clown és un espectacle ideal. La instal·lació és una gran idea, encara per fer-se gran, que sigui quelcom més que un objecte que quedi bé a les fotos d’Instagram.

5. Aprendre a imaginar

Ser creatiu i tenir bones idees no és senzill. I la Marga Socias n’ha tingut una de brillant. Arribar a mons abstractes sense ser pedant ni simplista és tot un art. La idea brillant (que al principi no ho era) és un esclat d’imaginació. Un humor absurd que connecta amb el públic de totes les edats és el protagonista d’aquesta peça, amb algunes idees per polir, però amb una creadora imprescindible al darrere.

I si…? És la gran pregunta de qui imagina. A Tumbalafusta, LaRuta40, Pau Matas i Xavier Bobés exploren tots els mons imaginables que es poden fer amb un grapat de fustes. Miren la infantesa amb el filtre de la nostàlgia, són dos intèrprets que saben jugar i emocionar. N’he parlat més extensament aquí.

I l’altra gran pregunta és: què vols ser de gran? Així comença Sòmion, la ciutat dels oficis impossibles d’El que ma queda de teatre, una auca escènica plena de fantasia i el saber fer d’un titellaire que és mestre de cerimònies i una música que és el complement perfecte per fer enlairar la història.

Mostra Igualada és un aprenentatge constant. Aprenem que confiar és necessari, superar-se és inevitable, aprendre pot ser un joc, sorprendre’s és un art i imaginar és construir un món més habitable. Per molts anys de Mostra i d’aprenentatges.