Descobrir llocs nous a través de festivals és una experiència especialment bonica. Funciona com un tipus de turisme sense pretensions, basat en recórrer els indrets d’una ciutat que, per uns dies, es converteixen en escenaris. Passejo d’un punt a un altre, tot dibuixant un mapa mental d’un territori que fins ara era desconegut i que, en només dos dies, deixa de ser un full en blanc.

El primer indret que dibuixo son els jardins de les Piscines Municipals i ho faig amb “S’albufera”, de Maya Triay i Mariona Jaume. El duo, que ja havíem pogut veure en altres festivals com el Sismògraf, s’acompanya de la veu en directe de Clara Fiol, ens transporta a una albufera imaginària i ens envolta amb els seus sons animals i ambientals. Una peça delicada i ben cuidada, amb unes intèrprets que s’integren amb sensibilitat en un entorn molt encertat que les afavoreix i les transforma. Un espai que encaixa a la perfecció amb la segona peça que hi veurem només uns metres més enllà. Es tracta de “Woof”, de Pere Hosta, amb idea original i direcció de Leandre Ribera. El pallasso esdevé el millor amic de l’home i, com a tal, busca la companyia i la complicitat d’aquest. Hosta dirigeix a la perfecció un públic adult que li aporta complicitat, i un públic infantil que el viu amb fascinació.

No seran els únics espectacles que veurem en aquest espai de la ciutat, on cal arribar d’hora per trobar lloc a la frescor de l’ombra. Aquesta vegada assistim a una doble sessió de dansa amb “Pies de gallina”, d’Ana F. Melero i Luna Sánchez, i “Cicatrius (o contrapàs de mamuts i altres feres)” de la Cia. Vero Cendoya. A la primera gaudim de l’emotiu vincle entre dues dones que es descobreixen i es cuiden. Una peça senzilla, curta i tendre, que abraça la vulnerabilitat i l’amor. Sortim d’aquest oasi de calma i ens endinsem de ple en una festa ancestral, on un conjunt d’intèrprets en processó convida a participar en un ritual de celebració de la diversitat, en un present on finalment tothom hi té cabuda.

Riuades de gent inunden els carrers d’una ciutat que des del primer dia ha quedat immersa en l’ambient del festival. Artistes, programadors, periodistes, tècnics, públic… tothom hi té el seu lloc i alhora tothom és convidat a compartir-lo. En aquesta línia, em sorprèn trobar-me amb uns espectacles que, per molt que m’esforci a trobar en el meu itinerari, només descobriré si m’apropo a les pissarres que presideixen les diferents places de la ciutat. He descobert l’Off FiraTàrrega, una iniciativa d’artistes autoorganitzats que pretén potenciar la coexistència entre artistes Off i la programació oficial del festival.Contribuint al caliu i a l’ambient festiu, passejo d’un espai a un altre, topant-me amb aquestes propostes que m’adono que reuneixen un públic ampli i entregat.

El so llunyà d’uns megàfons i el que semblen unes obres interfereixen en la calma agitada del festival. La Plaça Major es va omplint poc a poc mentre s’entrecreuen entre el públic desenes de persones amb vestimenta fluorescent. No queda cap dubte que l’obra inaugural de FiraTàrrega està a punt de començar; es tracta de la darrera peça de la trilogia de Marc Salicrú dels Teatres de Campanya. Els qui havíem vist les dues primeres entregues havíem estat avisats que aquesta no es viuria igual, que Salicrú volia fer un pas més i fer sortir la brigada de confusió popular en processó.

El resultat és immens. Centenars de persones circulen acompanyant els ja mítics personatges de les anteriors interferències per uns carrers de Tàrrega que es desborden. Desfilen gegants i ninots, acompanyats per col·lectius locals de músics, bombers i fins i tot serveis de transport. Una bogeria col·lectiva que, tot i haver semblat impossible, supera les dues anteriors entregues, finalitzant a un Hort del Barceloní que crema, crida i plora amb entusiasme.

A l’exterior, l’ambient vibra constantment amb l’energia festiva, però la vitalitat no exclou les propostes d’interior. L’única peça de sala que veig és Història de l’amor, d’Agrupación Señor Serrano, a l’Ateneu targarí. Amb Anna Pérez Moya com a única intèrpret a l’escenari, la companyia intenta explorar l’amor al llarg de la història per comprendre el seu pes en l’actualitat. A través d’una sèrie de postals històriques i personals, narren el pas del temps i la seva influència en l’amor d’avui. Les eines audiovisuals, molt atractives, acompanyen una narració a estones superficial, que ens allunya del missatge que ens volen transmetre. El text, d’una excessiva literalitat, no permet gaudir de les diferents escenes abstractes que, muntades amb cura i talent, perden força i brillantor.

La meva primera visita al festival més important de les terres de Ponent ha estat realment curta, però me’n vaig amb la satisfacció d’haver-lo viscut plenament. L’afluència de professionals i visitants corrobora la grandesa d’un projecte més que consolidat, que tots esperem que tingui una vida molt i molt llarga.

Maria Pujol Cortada