Crònica de la Mostra d’Igualada

Fins fa poc era una idea, ara és una convicció: si mai soc pare portaré la canalla al teatre. La Mostra d’Igualada d’enguany m’ha permès tenir una aproximació al teatre familiar (no pas infantil, no és només per als més petits de casa) i confirmar el que ja pensava: aquest teatre és una meravella.

El teatre familiar va al gra. T’explica el que et vol explicar d’una forma bonica i pausada. I si està ben fet arriba tant a la canalla com als pares, mares, avis, àvies o qui sigui que els acompanya. El públic és un gran indicador de si un espectacle funciona, i els nens i nenes, que encara no tenen assimilats els codis adults en una platea, ho demostren en tot moment. Si no els agrada, segurament algun ho dirà; però si els agrada, els veuràs la cara d’il·lusió i alguna riallada que no pretén ser dissimulada.

És a aquesta puresa a la qual apel·len els espectacles familiars. Que tots tenim un nen interior és un clixé suat, però funciona quan veus que aquests espectacles parlen directament al sentiment més infantil de tots: la innocència. I siguem grans o petits, tothom ha estat innocent i segur que encara en tenim algun vestigi en algun indret entre el cap i els peus.

El teatre familiar apel·la al sentiment més infantil de tots: la innocència.

Aquest és el meu breu resum i opinió de les peces familiars que vaig poder veure a la Mostra en l’ordre que les vaig veure.

Dues ales. Un home troba unes ales al seu jardí i busca de qui poden ser. En una cosmopolita aventura recorda que just on han crescut, de petit hi va enterrar una capsa amb objectes. Amb aquest paral·lelisme entre l’abans i l’ara, els Farrés Brothers parlen de fer-se gran i de com és d’important mantenir la guspira de ser infant.

La Pedra de Fusta. Un espectacle de carrer que tracta sobre el canvi, la comunitat i la fragilitat (entre altres coses) a través d’una “pedra”, mòduls de fusta i acrobàcies no sembla la peça idònia per la canalla. Mentida! Amb un estil carismàtic, la companyia eia t’absorbeix durant una hora i et fa partícip d’un entorn còmode i segur. 

La tempesta. Quantes coses es poden dir en tan poques frases. L’escena final de La tempesta de la companyia Zero en conducta és de les millors que he vist en temps. El Pablo no pot plorar i demana ajuda per aconseguir-ho. Darrere aquest plantejament hi ha una crítica a una societat que sembla que penalitzi el fet de plorar. Quelcom comú que encara és molt tabú, sobretot en els ambients més masculins. Cal destacar la treballadíssima coreografia dels titellaires i la relació que establien amb el titella trencant la quarta paret. 

Matres. Que bonica, de veritat. Teatre per a tota la família amb missatge pels petits, missatge pels grans, titelles i una escenografia funcional i divertida. Jordi Pedrós, membre de la companyia Campi qui pugui explica com, quan era petit, li van amagar que la seva mare estava malalta. Només se’n va assabentar quan faltava poc perquè morís. La peça parla de la pèrdua i trenca amb els “ets massa petit per saber que…”. Una peça que tracta els infants com a persones i que anima a tothom a fer-ho. 

Sòmion, la ciutat dels oficis impossibles. Pels adults va haver-hi dos espectacles: l’obra de l’escenari i els seus fills i filles pixant-se de riure entre el públic. L’obra que vaig veure que s’enfocava més a un públic més petit. La peça, de la companyia El que ma queda dona la volta al clàssic “i tu què vols ser de gran?” a través d’inventar-se oficis. Pels infants, música, situacions absurdes i recursos visualment molt atractius. Pels pares i mares, jocs de paraules divertits i una lliçó important: que els vostres fills i filles siguin el que vulguin.