Quadre final al final de la sessió. FOTO: ALEX HAZZAA

Antic Teatre, 17 de maig de 2026

Fitxa artística Pour et dénour:

• Creació i direcció: Clémence Tiazo-Meekel
• Cocreació: Océane Luguern
• Interpretació: Clémence Tiazo-Meekel i Marthe Mosser
• Creació musical: Giovanni Paolo Liotta
• Col·laboració musical: Peru Galbete i Perrine Vandecastele
• Il·luminació: Kiku Zavitsanou i Kora Soler Planells
• Escenografia: Francisco Casola
• Vestuari: Océane Luguern
• Mirada externa: Patricia Hastewell
• Veu en off: Júlia Martínez Senserrich
• Traducció: Guillem Pailhez
• Espai sonor: Giovanni Paolo Liotta
• Tècnics de il·luminació: Kiku Zavitsanou i Kora Soler Planells
• Producció: Antonin Lefilleul

Diumenge, 8 del vespre, els espectadors de la sala de l’Antic Teatre som rebuts per la Clémence Tiazo-Meekel, directora i cocreadora juntament amb l’Océane Luguern de Pour te dénour, de la companyia La déborde. Un rotlle de paper d’alumini col·locat en un dispensador vertical, de forma que el paper sortirà de costat, de cara al públic. Una estructura de tubs metàl·lics on hi ha penjades dues faldilles llargues. Un cartell de cartó recolzat al dispensador, on es troba escrit La beauté (la bellesa). Tiazo-Meekel és asseguda, estirant, fins que la Marthe Mosser entra a la sala.

Acompanyades amb la música de Giovanni Paolo Liotta, un recital del poema Aquest amor de Jacques Prevert traduït per Guillem Pailhez i la veu en off de Júlia Martínez Senserrich, veiem diferents escenes on el paper d’alumini és el protagonista. D’entrada, la Clémence passarà pràcticament tota l’obra amb el cap recobert d’alumini, puntualment amb un forat a l’ull per poder veure. Les intèrprets semblen no ser elles quan s’hi adhereixen el material al cap i als cabells, o fins i tot a recobrir-se fins als genolls; es transformen. A més, la música juga un paper fonamenta, així com la llum. En un moment inicial les veiem ballant d’esquena l’una a l’altra, coordinades amb el tempo i unides entre si amb el paper d’alumini que tenen lligades cadascuna al cap, a l’estil Relation in time, de Marina Abramović. Allò que les uneix reflecteix la llum cap al públic. El que ens arriba, a més de la llum, és un missatge: el missatges te’l crees tu. Veig que començo a no entendre gaire què està passant, no hi ha història, però segueix resultant hipnòtic. No és especialment maco, però no és desagradable. Potser, per les ganes de veure un espectàcle en viu, ens quedem al seient esperant que passi el que sigui, però davant, sense exigir gaire.

A la meitat de l’espectacle, es col·loquen a l’estructura metàl·lica uns cartells de cartó amb la inscripció El que queda de l’amor; abans del final de l’obra, aquest missatge es modifica i passa a ser El que queda és l’amor. Com a espectador confesso que, un cop acabada, estava més perdut que abans. El que queda d’on? I de quin amor estem parlant?

Durant tota l’obra, la Martha i la Clémence s’aniran manipulant entre elles l’alumini. Al final, quan aquesta última es treu la màscara d’alumini, ja ni recordaves com era ella. La seva identitat estava clausurada per un objecte que, a priori, és inofensiu. Suposo que ens conviden a reflexionar si això que et feia tant tu es pot arribar a apoderar de tu, fins al punt de no poder-te reconèixer un cop te n’alliberes. Però tot i sentir que no et reconeixes, que t’has deixat manipular i que has deixat de ser qui eres, el que et queda de tu deu ser l’amor… no?

Tot i ser una peça que es nota treballada, la falta de narrativa o la claredat d’aquesta pot jugar-li en contra i portar l’espectador a l’avorriment.

Fitxa artística Col·lapse:

• Direcció i coreografia en col·laboració amb les intèrprets: Lucía García
• Interpretació: Rebeca Barroso
• Composició de l’espai sonor: Marc Vilaseca i David Mormeneo
• Col·laboració en l’espai sonor: Clàudia Fernández i Judith Capdevila
• Disseny i confecció del vestuari: Ana Gracia
• Escenografia: Roger Badia
• Coproducció: Institut del Teatre

Amb una curta durada, Col·lapse vol transmetre el sentiment comú d’impotència, atès que no pots arribar on vols arribar, de fer molt de soroll amb cada moviment. En aquests moments, l’espectador ja es comença a adonar “de què va això”, l’art no t’està semblant maco, no t’està acariciant, t’està removent.

Des de la companyia SOMA, Col·lapse és un projecte de dansa contemporània experimental dirigit per la Lucía García, coreografiat per ella juntament amb la intèrpret Rebeca Barroso i coproduït amb l’Institut del Teatre.

Tot i ser un solo de ball, la intèrpret comença amb els braços units a les cames amb tubs de PVC (tubs de plàstic flexibles, resistents i lleugers). El cos, amb intenció de mostrar-s’hi al límit, sembla haver cobrat vida pròpia en conjunt amb allò que l’està portant a l’extrem: els tubs. Col·lapse et dirigeix, canvia el focus de l’atenció amb l’espai sonor de Marc Vilaseca i David Mormeneo. La Rebeca es mou amb la música, però un tall en sec d’aquesta deixa sonar el molest so que fan els tubs. L’exhibició, llavors, comença a incomodar. Sense la manta de música, el ball queda reduït a moviments amb conseqüències desagradables: el so d’un cos que ja no és humà.

Fitxa artística The Mis$education:

• Direcció i coreografia: Julia Romero
• Interpretació: Mar Pérez i Julia Romero
• So: Robert Lippok
• Mirada externa: Amaranta Velarde i David Castejón
• Vestuari: Julia Romero

Per acabar, comença The Mis$education, una peça dirigida i coreografiada per Julia Romero. Sobre l’escenari veiem la Julia, la Mar Pérez, dos pupitres i dues cadires d’escola, amb aquell verd típic.

La Julia i la Mar queden dretes entre les cadires, ben posades, i les taules, tombades de forma que les fustes queda de cara a elles. S’ajupen alhora i comencen a empènyer les taules amb els respectius caps, deixant sonar àmpliament unes grinyolades incòmodes.

El que queda d’obra, si més no, tota, són les interaccions entre el cos i l’objecte. Sense una narrativa concreta, recordem les hores d’avorriment que sentíem a l’escola les combatíem amb, com dona títol a la peça: mala educació. Balancejar-se amb la cadira, arrossegar-la, acabar llençant la taula… totes aquestes accions es veien truncades per l’autoritat, que ens frenava. Però, i si no ens haguessin reconduït? Com ens veuríem si, en lloc d’avorrir-nos a la cadira i subjectar-nos el cap amb la mà, asseguéssim a terra i recolzéssim el cap a l’espatllera de la cadira?

A The Mis$education veiem reinterpretades moltes activitats pròpies de la infantesa. Abunden les tombarelles donant coces a la taula fins que caigui, equilibris en les fermes potes de les taules i alhora simples arrossegaments a terra, tot coordinat al detall entre les intèrprets.

Quan han acabat totes les exhibicions i tornes a casa, com a espectador, pots sortir de la sala sense entendre-hi res, no ho havies de fer. Pots també sortir amb un atac d’inspiració, indignar-te o escriure una crònica. Les arts escèniques no són una classe teòrica que t’ensenya a anar del punt A al punt B. Les interpretacions són tantes com persones ocupin els seients de la sala. L’art, en paraules de Joan Miró, ha de ser un impacte, com un cop de puny, encara que, al final, el que quedi sigui l’amor, no?

Alex Hazzaa