Stripart és un festival de projectes artístics liderats per joves creadors, que té lloc en diferents espais de Barcelona, entre els quals hi ha l’Antic Teatre, que ha acollit diverses peces de dansa, com Fragile i The Mis$education. Aquest preàmbul és per advertir-vos que avui em saltaré les normes de la crítica convencional, per fer-li el joc al títol del festival. Així doncs, les estriparé i no parlaré d’una sola obra, sinó que en parlaré de dues i les faré dialogar; d’esta forma, ens acostarem una mica més, també, a les tripes del festival.

Com ja apunta el títol, la crítica gira entorn de Fragile, de Humancía, i The Mis$education, de Julia Romero, dues peces de dansa que, si bé fan un ús del cos molt diferent i, en certs punts, oposats, comparteixen la voluntat de comunicar un missatge de caràcter social i humanista, cosa que les fa atractives per a un públic general.

Fragile és un al·legat en favor de la vulnerabilitat i aconsegueix, de forma més que satisfactòria, transmetre una mirada compassiva envers l’humà, al mateix temps que reivindicar el sosteniment necessari del col·lectiu i la fortalesa de l’ajuda mútua; mentre que The Mis$education, com si es tractés de parlar de l’altra cara de la moneda, posa l’atenció en la violència física i psicològica que exercim els humans, des d’una mirada molt particular i original, que permet a les intèrprets endinsar-se en el patetisme i, fins i tot, la comicitat de certes pràctiques tenyides de violència, com pot ser sotmetre a algú a l’avorriment, a la repetició buida.

Fragile, per la seua banda, fa un recorregut al llarg de la vida i això fa que hi haja canvis respecte a la manera en què és rebuda la fragilitat; al col·loqui postfunció dinamitzat per Nova Veu, Irina Pineda, la coreògrafa, explicava que, si bé la fragilitat és acceptada en els nadons i, fins i tot ben vista, no ho és tant a mesura que et fas gran. The Mis$education, en canvi, se situa en un moment molt concret de la vida, en l’etapa escolar, que com deia la seua creadora Julia Romero, acostuma a tenir un gran pes en les nostres vides. Totes dues opcions funcionen i il·lustren, amb la mateixa força, els missatges de les dues peces.

Apuntava abans que les coreografies de les dues peces eren ben diferents: si a Fragile abunden les corbes, les giragonses, els traços flexibles i elàstics i les transicions orgàniques; a The Mis$education ho fan les línies rectes, les figures escultòriques i les transicions tallades. El que és interessant d’això, per algú que no és expert en dansa com és el meu cas, és observar la capacitat narrativa que tenen els cossos, ja que les dues opcions guarden una coherència extrema amb els continguts respectius. Crida l’atenció, a més, en la posada en escena de l’una i l’altra com la vulnerabilitat, en el primer cas, porta als cossos a teixir-se orgànicament entre si —de vegades costa distingir on comença un i acaba l’altre— fent al·lusió a aquesta condició humana que ens travessa a totes; i la violència, en el segon cas, porta els cossos a mimetitzar-se amb el mobiliari de l’aula, fent que pupitres i cadires funcionen com a símbols de la repressió exercida sovint per la institució escolar que arriba a anul·lar, d’alguna manera, la condició humana dels alumnes. Mentre una és reflex directe del que és essencialment humà, l’altra ho és per omissió. De nou, totes dues opcions funcionen perfectament amb el relat que expliquen.

Propostes com les que he tractat de desgranar aquí ens parlen molt favorablement del potencial comunicador de la dansa, de com el sentit crític s’hi pot incorporar sense renunciar a una estètica cuidada i bella. I si d’estripar va la cosa, després d’aquesta experiència, m’atreveixo a defensar que convé que els teatres siguen més valents a l’hora de programar, que programen dansa i aposten per creadores joves!

Maria Mingorance López
@maria_mingo_lopez__artescenic