CRÒNICA DEL FESTIVAL TNT (TERRASSA NOVES TENDÈNCIES) 

Sovint la inèrcia ens porta a pensar que l’activitat cultural i teatral catalana se centralitza a Barcelona, però no podem definir el sector sense tenir en compte els principals festivals, fires i mostres de la resta del territori. Un d’aquests casos és el TNT (Terrassa Noves Tendències), que he trepitjat per primera vegada aquesta tardor. Una vintena d’espectacles han conformat un programa eclèctic sota la imatge de l’arc de Sant Martí, la inesperada bellesa que apareix en mig del caos. En una jornada ben intensa, vaig poder veure’n cinc.

Com a preludi, vaig acostar-me a la instal·lació Sirenes i Robots, una col·laboració entre el duo Tarta Relena i l’oceanògraf Joan Llort. La Sala Cúpula del Teatre Principal ens obre la porta a un diàleg entre l’art i la ciència. Les Tarta Relena ens proposen la seva versió musical de la interpretació d’una sèrie de dades extretes del Mar Tirrena pels robots Argo i el seu equip de recerca. I és així com, seguint el camí d’Ulisses a l’Odissea, ens endinsem en els cants llunyans de les sirenes.  

Aparentment potser sembla que no, però poden estar relacionats el mar, la tecnologia, la ciència i la música? Sirenes i Robots ens ensenya que sí, portant-nos en un breu viatge sonor i lumínic per a desconnectar de l’aquí i de l’ara. Una mena de travessa sensorial que ens fa percebre l’angoixa creixent pel futur. És inevitable pensar: què n’estem fent, del nostre planeta?

La tarda comença forta: Shrek, Kebabs i la caiguda de Iugoslavia al Corralito CCA. És possible ajuntar aquests tres punts en un sol triangle? (sempre que no sigui un equilàter obtusangle?). Això és el que ens intenta defensar (o no) Eduard Olesti en aquesta “conferència academicofestiva” (en paraules seves). A través de jocs de paraules, conceptes aparentment inconnexos i una presentació de power point en tota regla, Olesti ens proposa una trobada inicialment desconcertant que actua com a imant inevitable. 

L’escriptor i creador escènic condueix el públic d’una forma subtil però calculada, i aconsegueix que l’ambient informal i lleuger de l’inici es transformi en angoixa i silenci tens. Conforme cadascú va lligant caps i relacionant el que s’està explicant amb el present i les incoherències del món on vivim, el silenci cada vegada pesa més i les absurditats que passen a l’escenari comencen a semblar menys absurdes. Les connexions que van formant-se durant els poc més de 50 minuts de peça no deixen descansar les preguntes, perquè: què en fem, de l’alteritat? 

Del Corralito em dirigeixo a un dels platós de l’ESCAC, on només entrar a la sala ens reben dos senyorus (o caps de fava que dirien a Mallorca i connards en francès). Són les actrius i creadores Arianna Camilli i Mathilde Invernon que reverteixen la mirada per esdevenir les observadores i deixar de ser les observades (o, més ben dit, les assetjadores en comptes de les assetjades). Titulat Bell End en referència a l’expressió anglesa per a definir els personatges ostentadors d’aquella masculinitat tòxica tan característica que totes coneixem, l’espectacle ens posa al davant una manera molt concreta de col·locar-se en un espai i de relacionar-se amb l’entorn, així com una gran quantitat de gestos, paraules i accions que aconsegueixen incomodar a la platea. 

La proposta ens rodeja d’una sèrie de comportaments que ja incomoden a la vida real, però que veient-los performats en un escenari ens evidencien la violència i el sense sentit que representen. Les dues intèrprets, amb una energia que sembla inesgotable, posen el públic en una situació on, a diferència del dia a dia, és impossible fer la vista grossa i mirar cap a un altre costat. Al Plató 1 de l’ESCAC es respirava incomoditat, perquè: què en fem, dels suposats “costums” i prejudicis?

A continuació, vaig dirigir-me a la Plaça Vella, on començava a reunir-se la gent que ja esperava la ballarina i coreògrafa Mélissa Guex, però també els curiosos que passaven per allà o estaven prenent alguna cosa als bars del voltant. Acompanyada del bateria Clément Grin, Guex esdevé una explosió de ritme i energia. Els dos artistes suïssos transmeten dinamisme i contundència en aquesta breu actuació, titulada Down, en la que conviden el públic a mimetitzar-s’hi i desconnectar. La festa que inevitablement es genera a l’espai ens convida a qüestionar què en fem, d’aquests moments en els quals caiem ben avall i no sabem com aixecar-nos.

Per acabar la jornada, em vaig apropar al Teatre l’Alegria per veure l’estrena d’Extraña Alegría, residència del TNT. La proposta, creada per Javier Hernando, Rocío Bello, Pilar Calvo, Aitana López Rodrigo, Miguel Rojo i Miguel Ruz, en presenta una necessitat: trobar alguna cosa a la qual aferrar-se en aquest món convuls i sovint desesperant on vivim. En un moment en el qual vivim crisis i decepcions constantment, s’han de buscar punts de llum en què confiar i poder trobar espais segurs. Espais, físics i metafòrics, als quals poder anomenar Casa.

És per això que Rocío Bello puja a l’escenari i ens ofereix el seu “petit paradís”: una sèrie d’històries de col·lectivitat, resistència, optimisme i ideals (amb finals i caràcters ben diversos), que ens planteja la possibilitat de creure en un món millor (o, si més no, diferent). Una posada en escena senzilla i efectiva converteix Bello momentàniament en una mena de contacontes de relats reals que ens conviden a mirar el nostre entorn i el potencial de les petites (o no tan petites) accions. Perquè: què en fem, d’un món que de vegades és difícil creure que pugui transformar-se?

I fins aquí va arribar el meu primer pas pel TNT. Un dia que m’ha servit per descobrir Terrassa, una ciutat que pràcticament no havia trepitjat mai, així com per poder gaudir de propostes ben diferents. Tot i que, si hi hagués de traçar una línia comuna, no ho dubtaria: la capacitat d’incomodar-nos i d’obligar-nos a fer-nos preguntes. 

Erola Albesa Solsona (@erolaalbesa)