Quan vaig a festivals, fires, mostres… sovint penso en què estem fent, o en què hem de fer, amb el teatre de carrer. En si n’hi ha més o menys que abans. En com pot encaixar amb un sistema que ens obsessiona a omplir sales. Que ens fa patir per una precarietat que ens ofega i ens obliga a pensar en quantitats. És possible que, mica en mica, l’estiguem abandonant? Fugim de les places buscant ser serioses, mirant de fer les arts escèniques més grans, assentades i assegudes. Expectants i passives, fem recompte d’espectadores. Fem recompte de crítiques, bones i dolentes. I si bé és cert que a Igualada, Tàrrega, Lleida… encara s’ocupen els carrers, cada vegada veiem les fires més plagades d’espectacles de sala, més controlades i institucionalitzades. Hem de reinventar el teatre de carrer, o hi hem de veure una forma de resistència? És casualitat que siguin el clown i el circ les disciplines que per excel·lència veiem a l’aire lliure?

Un payaso es un personaje estereotipado representado comúnmente con vestimentas extravagantes, maquillaje excesivo y pelucas llamativas. Generalmente se le asocia con un artista de circo, cuya función es hacer reír a la gente, hacer bromas, piruetas y en ocasiones trucos divertidos, pero también es un actor satírico que se burla de la cotidianidad. […] También es llamado clown, palabra de origen inglés que significa «aldeano».

Potser girar la vista a allò clàssic és un bon recurs per recuperar les guies. Forat i Embolic, protagonitzats per Pau Palaus i Dudu Arnalot, respectivament, són dos muntatges de pallasso clàssic, amb sabates grosses als peus i cera blanca a les galtes, que presenten un personatge aparentment vulgar però entranyable que ens redescobreix la senzillesa. Les dues han exhibit excel·lència en aquesta feina a la Mostra Igualada d’enguany. Amb encert, ensenyen com un forat pot ser una premissa suficient per imaginar tot el que es vulgui, o com l’absurd més gros de jugar a pescar amb una corda sobre l’asfalt pot ser suficientment interessant per atrevir-nos a riure de no fer res. Ambdues obres fan passar l’estona bromejant amb el públic, provocant-lo, fent-li treure aquelles coses tant infantils com la vergonya, la complicitat, l’eufòria, en un dolce far niente col·lectiu. La cosa va de recordar. Recordar el que és generar comunitat a través del teatre. Recordar que tens algú al costat amb qui pots gaudir plegades en comptes de rivalitzar per un seient al millor lloc, amb ombra, amb coixí i respatller per veure millor que ningú una obra que va precisament del contrari. Recuperar la tendresa, rehabitar el carrers, reinventar la poesia, reinstaurar el riure i recuperar el joc. Refer els llaços trencats amb la quotidianitat. Instal·lar la crítica en allò més absurd. Fugir de postmodernitats dramàtiques, difícils, que expulsen l’espectador. Arriscar-se a abandonar el text tancat i integrar allò que passa al moment, diferent en cada funció. Certament, Pau Palaus i Dudu Arnalot són dos artistes que coneixen la tècnica en què s’especialitzen, i que utilitzen de forma actualitzada i, sobretot, divertida, el seu potencial subversiu.

Hi ha coses, petites tradicions immortals, que recorden any rere any, festival rere festival, que aquí, al teatre i a la vida, també hem vingut a riure, a assenyalar absurditats des de la tendresa, a criticar i aprendre des del joc i a embolicar-ho tot. A fer el pallasso i a ser vulgars. Tot, sense oblidar la potència comunicativa que una estètica cuidada, en aquest casos costumista i fins i tot vintage, té per a situar-nos en l’antielitisme sense necessitat d’un discurs explícit. Potser és més revolucionari triar una plaça i no un escenari, triar uns parracs i no un frac, seure amb el públic i no ignorar- lo…fer tot això i no pas explicar des de l’escenari, amb un frac i amb un paret d’interlocutora, què és la revolució. Perquè si un cosa sabem, i veiem mostra rere mostra i fira rere fira, és que les arts escèniques no han estat mai al centre. Lluitem per gestionar pressupostos, negocis, per fer tirar endavant les peces de milers de companyies que es mereixen guanyar-se el pa. I cada vegada que, en aquest context potser una mica desolador, em retrobo amb el carrer i amb el clown, lluny de proposar una revolució dels somriures, recordo que el que estem fent és mantenir una tradició que des del marge sempre ha posat en dubte les convencions del centre.