Entrevista a Diego Lorca, actor de teatre i cofundador de la companyia Titzina. 

Una entrevista de Sofia de Haro

Has crescut a Cerdanyola. Com va ser la teva infantesa?
Recordo arbres, bicicletes, pedres, i als companys de l’escola, bàsicament. La Cerdanyola de la meva època era diferent, era més poble. La meva infantesa era la pròpia d’uns nens que pertanyien a una classe majoritàriament obrera, que el nostre dia a dia era anar a l’escola, i després, a partir d’una hora, jugar. Quan jo era petit, era més viure al carrer i viure amb els veïns, era una societat més col·lectiva, associativa. L’activitat més especial que fèiem eren les festes del barri i del poble.

L’adolescència és una etapa d’autodescobriment. Com descriuries la teva?
Vaig tenir sort perquè jo, en aquella època estava al Forat del Vent, un institut de Cerdanyola, on hi havia un ambient de llibertat. L’institut era un espai molt intens. Va ser l’època on entraves en contacte amb el casal de joves, gent amb inquietuds que per tu eren noves, musicals, artístiques… En aquell entorn pedagògic, vaig trobar-me amb un professor que va iniciar unes classes de teatre, i a partir d’allà vaig connectar amb l’art del teatre, amb el llenguatge teatral. D’allà vaig arribar a l’Ateneu, on vaig conèixer gent vinculada al món de la literatura i de la dramatúrgia. Era una època on també socialment coneixies a tothom, i era un ambient molt de descoberta, però també amb aquest caire de voler. Vaig tenir la sensació que la perifèria tenia una realitat molt concreta, vaig començar també a necessitar descobrir altres llocs diferents, començar a vincular-me amb gent que somiava sortir d’aquí. Vaig sentir que tenia veu i possibilitats de crear coses aquí per
transportar-les més enllà i conèixer altres mons.

Va ser en aquell moment quan vas tenir clar que el teatre era el teu camí?
No, en realitat no sabia què faria, com qualsevol jove. Vaig intentar continuar la línia acadèmica convencional, vaig estar fent òptica a la universitat. Tanmateix, als 22 anys perdo a una tieta, i sento que és el moment d’entendre què és la vida, que és efímera, que les coses s’han de provar, perdre-li la por, perquè al final l’únic que tenim és la nostra vida, i quan se’n va s’ha acabat el joc. Per tant, decideixo vendre el cotxe, vendre la meva vida convencional, marxar a França i provar una altra vida, basada en la possibilitat d’estudiar teatre ja de forma més exclusiva i professional.

Et vas sentir acompanyat i recolzat per la teva família i pels teus amics al prendre aquesta decisió?
Sí. En l’entorn d’amics, quan vaig dir que marxava va ser una estima i una esperança per tothom. Al final és tracta d’una forma de mimesi, pensar que el que aquella persona viurà també ho viuràs tu, si te l’estimes. Per una altra banda, pels meus pares l’objectiu màxim era veure’m feliç. Em van recolzar anímicament, emocionalment i també econòmicament. No m’he sentit per res jutjat ni condicionat a fer una vida d’una forma concreta. Considero que els meus pares venen d’una època on, per ells, qualsevol professió que no fos relacionada amb un nivell de precarietat laboral i econòmica, ja era meritori.

Com va ser la teva vida allà?
Meravellosa. Rodejat de gent que venia de tot el món, que assumeix el mateix risc que tu i que el seu cor bateja al mateix ritme que el teu; és fabulós. Era com un repte molt poderós però fascinant, perquè estudiar i apassionar-te per alguna cosa, obsessionar-te per alguna cosa també va molt al meu caràcter i estar rodejat de gent obsessiva com jo en el teatre
era meravellós. A més, a Paris, a una de les meques del món a nivell interpretatiu, on cada dia hi havia alguna activitat cultural, era frenètic.

A l’Escola Internacionale de Theatre Jacques Lecoq a París vas conèixer el Pako Merino. Sabies des d’un primer moment que mantindreu una bona relació?
No, no ho sabia. La nostra relació es va fer a poc a poc, perquè al primer curs ni anàvem al mateix grup, però sí que ens vam començar a veure de forma habitual i a compartir la forma d’entendre el món i la nostra necessitat, la nostra urgència, les nostres obsessions, i es va anar collant poc a poc la relació. Curiosament, tothom donava per fet que quan sortíssim d’allà, de París, faríem alguna cosa junts, perquè hi havia una química especial entre en Pako i jo, però nosaltres mai ens ho vam posar a l’agenda. Va ser quan ja s’havia acabat l’escola, que vam dir, i ara què, què fem? En aquell moment vam segellar aquest projecte de Titzina.

Què us motiva a donar aquest pas?
El valor que se’ns transmetia des de Lecoq, i que vaig comprendre era que, tu pots crear sense necessitar a ningú més, perquè ets un creador en si mateix, i allò que facis serà únic, perquè teva forma de veure el món ho és. Per tant, entenent que seríem irrepetibles ho havíem de provar.

Quina feina hi ha darrera per donar-vos a conèixer?
A Paris, a un professor, jo li vaig preguntar precisament el mateix; com es fa això, nosaltres creiem que tenim alguna cosa a dir, volem explicar històries, i ell em va dir, és senzill, has de fer un bon espectacle. És una cosa tan simple com aquesta en realitat. Nosaltres vam crear Folie a Deux (Sueños de Psiquiátrico) sense saber res del circuit professional, ni com funcionava la distribució, ni la producció, ni tot el que comporta, simplement amb la idea que nosaltres volíem crear un espectacle que funcionés, i va funcionar. Sense gairebé càlculs, només posant-hi hores, il·lusió, inconsciència i energia, vam arribar a entendre com anava el circuit

En aquesta vida de l’artista, d’estar de gira, com s’afronta la idea de formar una família?
La vida te la vas trobant. En el meu cas, em vaig trobar en una edat concreta amb una persona concreta que era la meva parella, i de forma natural ens vam posar amb tot, amb la idea de formar una família. Jo porto més de dues dècades compartint la idea de família i la de professió, i aquestes són compatibles si l’altra persona entén el teu projecte i viatja amb tu amb ell, no dic físicament, sinó a nivell emocional, però és important que la vida no sigui la quantitat, sinó la qualitat. Amb els meus fills, el Joan i la Gala, de 17 i 15 anys, sempre he intentat estar molt present, que és dur, sí, però tampoc una persona que marxa a les vuit del matí i torna a les vuit del vespre, en una feina, podem dir, convencional, tampoc s’hi està més hores que jo setmanalment.

Estant tant fora de casa, et sents sol?
Hi ha vegades que sí et sents sol. Tanmateix, no em trobo sol, perquè estic en una petita família paral·lela que és el meu equip de treball, els meus companys d’escenari i tècnics. Tot i això, a vegades és dur. Per exemple, quan has de marxar de casa i la teva filla et diu amb tres anys, que no és gaire conscient, que no marxis. Per això, és important estar a projectes on no sigui una feina o una obligació. A més, jo he tingut sort, perquè sempre he entès aquest viatge com gent que vivim el dia a dia junts, que som una família, que tots ens necessitem els uns als altres, que no som individus que estan aïllats.

Allò que sents es veu extrapolat en les obres que escrius? Es tracta d’una manera de donar veu a les teves inquietuds?
Sí, quan tu adaptes la vida a la ficció, tu ets un filtre, el que tu observes, el que tu escoltes, ho passes pel teu filtre, lògicament, tu tens una sensibilitat, uns receptors, una forma de codificar la vida, que quan fas una obra es veu simplement cap a on dirigeixes la mirada. El que m’encanta és veure obres on hi ha una personalitat darrere, una autoria.

Quines inquietuds tens?
Tot allò que he fet fins ara, allò del que no he parat d’escriure, és l’herència humana. Som el resultat d’altra gent i d’altra i d’altra, així, en una línia infinita cap al passat, fins als nostres ancestres. M’obsessiona això, la capacitat d’estar ara com a resultat d’un passat. També a nivell de llenguatge, de la plasticitat, la creativitat… Simplement, m’obsessiona el temps, que és finit.

Què angoixa o què il·lusiona sobre el futur a Diego com a actor i a Diego com a persona?
Per una banda, m’angoixa que el teatre és en si mateix la idea d’un art que no existeix més enllà del present, i això ho marca tot. És a dir, és una professió radicalment inestable, l’estabilitat existeix cap al passat; tu vius sense tenir futur. Amb 50 anys ets més conscient del risc, comences a pensar que has aconseguit algunes coses i que no les vols perdre, i això és un error, perquè en realitat no tenim res. No hi ha res per davant ni res per darrere. Per una altra banda, en el meu futur m’agradaria encara més llibertat creativa. Malauradament, sento que actualment es busca un producte i no una forma creativa. Penso que ha baixat la creativitat al circuit convencional; cada cop a les cartelleres, als teatres, veig propostes que són còpies de les altres, sense autoria, sense ànima, sense personalitat. I el públic s’ha acostumat a consumir el mateix, la gent ja no tafaneja, no busca nous actors o noves formes d’escriptura més arriscades. La franja de moviment, de públic, d’actor, de consumidor d’art i de societat, crec que s’ha quedat amortida, al marge.