Hi ha una cita que no pot faltar durant el mes d’abril, un dels principals punts de trobada del teatre per a tots als públics que reuneix espectacles i gent d’arreu. Som-hi, cap a Igualada falta gent! La Mostra és una parada obligatòria per a fer una radiografia del teatre infantil i juvenil que corre (o que correrà aviat) pel territori. Per a mi, passejar d’un costat a l’altre ja s’ha tornat un costum dels últims anys. Tot i la visita breu de poc més de 24 hores, he pogut gaudir de 8 dels 41 espectacles que hi han tingut lloc del 8 al 11 d’abril.

El matí de dijous l’obre una pregunta poc habitual: què passa si una obra de teatre li elimines els actors i et centres exclusivament en el seu text? Se li pot donar agència a la paraula? La Mula tornen a pujar als escenaris amb una proposta ben original: Manual per a éssers vius. Ens passegen per un museu que activa els sentits, posant el pes en la narració (el text, en el sentit més literal). Amb humor i tendresa, la companyia activa un mecanisme (literal i metafòric) per a convidar al públic a fugir de la realitat i entrar en un espai d’abstracció i aïllament.

Com a segona parada del matí, em desplaço de la sala gran al lateral de l’Escorxador, allà m’hi espera Bad Moon de la Cia. Migrants. Dirigida més aviat a un públic jove i adult, la peça és un thriller en forma de monòleg que posa al centre la salut mental i, en concret, els trastorns obsessivocompulsius. L’actor d’origen argentí Héctor Seoane encarna l’Ivan, un personatge espantat de la seva pròpia ment que intenta entendre’s a ell mateix per a tirar endavant en el dia a dia. Les sèries de moviments repetides i l’espai escènic transporten a la platea al que passa al cap del protagonista i, alhora que ho fa ell mateix, ens fa dubtar de la realitat i les seves accions.

Després d’una visita a La Llotja i un dinar ben merescut, em dirigeixo al Teatre Municipal Ateneu per veure un dels espectacles que ve de més lluny: The Baby Tyler Show, de la SNAFU Society of Unexpected Spectacles, des del Canadà. A l’escenari només hi ha una taula molt llarga on, de lluny, sembla que hi ha objectes de tota mena. Durant la gairebé hora d’espectacle, s’encadenen petits gags amb personatges construïts a partir d’objectes quotidians i les pròpies mans d’Ingrid Hansen, l’única intèrpret en escena. Amb imaginació i el que intueixo que, malgrat no semblar-ho, és una precisió mil·limètrica, escenes com una discoteca d’ossets de goma (que criden Gummy, gummy), una mare de plastilina que perd el seu fill o el bebè Tyler amb una banyera fan riure a un públic exigent: una platea plena d’infants de menys de 10 anys. Els aplaudiments i l’entusiasme final es repetirà després, en acabar l’espectacle inaugural Epidermis Circus, que va a càrrec del mateix equip artístic.

Abans d’això, però, toca una escapada al Centre Cívic Nord per a endinsar-me a l’espai de Jovent de la Cia. Mambo Project. El Premi Novaveu d’enguany posa l’atenció cap al futur. Més concretament, en com els joves d’ara perceben el futur. A partir de testimonis reals de joves d’entre 15 i 17 anys, la creació de Nina Solà Carbonell i Jordi Font Alonso planteja un gir a la seva anterior proposta, iaia: ara són tres actors de més de 65 anys que encarnen a alguns dels més de 100 joves entrevistats durant el procés. Els acompanya un espai escènic totalment immersiu, format per taules on s’hi asseu un públic convidat a formar part de les reflexions que hi tindrian lloc. Només entrar a la sala, ja comença el primer repte amb una proposta desafiant: podries escriure una carta des del teu jo de 16 anys cap al de 60? En tot moment, malgrat estar sentint les paraules dels joves, els dubtes i les preguntes que es posen en escena ressonen amb gent de totes les edats, tant la que ja ha passat per algunes de les etapes com la que comparteix les pors i incerteses de passar-hi.

De tornada al Teatre Municipal Ateneu, m’espera Epidermis Circus una mena de “versió per a adults” del Baby Tyler Show. El mateix aparell escènic proposat per Hansen, però amb complicitats i segones intencions. El resultat? El mateix que amb la platea infantil: públic dempeus al final de l’espectacle. 

Per acabar la jornada, em dirigeixo al pati de l’escorxador on ja comença Zloty, una proposta de Pau Palaus en la qual, ja a les 21h, el pallasso aconsegueix arrencar somriures a tota la grada des del primer moment malgrat el cansament d’una jornada llarga i completa. D’una forma humana i tendra, el personatge ens convida a entrar dins la carpa d’un circ gairebé en runes i ser partícips de les seves peripècies. Arreglar el seu camió espatllat o hissar la bandera del circ són algunes de les accions que transformen la quotidianitat en llargues escenes d’humor i absurditat. Una manera … i entranyable d’acabar el primer dia de Mostra.

La segona jornada, molt breu en el meu cas, comença amb la italiana La Favola di Peter de Principio Attivo Teatro, una peça centrada en els jocs de llums i ombres. El seu protagonista és un personatge que des de petit ha tingut una relació molt estreta amb la seva ombra, que s’ha transformat en la seva millor amiga. Amb el pas dels anys, el món dels adults l’absorbeix cada vegada més, fins que un dia decideix vendre’s l’ombra a canvi d’una maleta màgica que li proporciona diners i poder. A partir dels efectes visuals, el viatge dels dos personatges, Peter i l’ombra, prenen vida amb un desplegament tècnic sorprenent gestionat únicament per l’actor Silvio Gioia.

Deixant enrere el món de la fantasia per entrar al de la ciència-ficció, la Cia. Gèminis fa el tancament de la meva estada a Igualada amb el seu espectacle Artemis. L’actriu Mireia Morera posar cos i veu a la Diana, una aspirant a guionista de cinema obsessionada amb les pel·lícules de l’espai que busca la seva manera d’encaixar al món terrenal. El muntatge, un monòleg musical i amb components audiovisuals, desprèn energia i combina la comèdia amb el drama. La seva manera d’explicar una història sobre els vincles familiars i la salut mental connecta amb joves i grans de la platea. En definitiva, una manera diferent d’acabar el pas per la Mostra i marxar-ne amb ganes de més. Ens veiem l’any que ve!

Erola Albesa Solsona (@erolaalbesa)