Crònica primer dia

Arribo a la Nau Ivanow poc abans de les cinc de la tarda. Saludo,-
hola què tal, com va- i pregunto on estan assajant Una altra pel·lícula. Giro cua, dono la volta a l’espai i conto
fins a tres. És el local de la persiana mig pujada. Reconec les veus i
decideixo entrar. “Quants diners podem arribar a guanyar sense perdre el coneixement?”
diu el Gould al Fox. Estan assajant el primer acte de l’obra, quan els arriba
la possibilitat de rodar l’èxit de taquilla del segle i els dos productors
imaginen el seu futur immediat. M’assec i començo a prendre apunts.

Abans, però, miro al meu voltant. Davant, l’escenografia ens
transporta a finals dels 80: dues parets, un escriptori de potes metàl·liques i
taula de vidre, desenes de VHS escampades pel terra, un equip de música, un
telèfon heraldo de color verd i una
ampolla de Beefeater damunt la taula. A la meva dreta descobreixo una maqueta
en tres dimensions de l’escenografia, dissenyada per Sebastià Brosa, i a l’esquerra
la taula amb els guions, gots de plàstic i un plànol de situació. En Julio, en David
i la Mireia continuen assajant, rèplica rere rèplica.

S’aturen, comenten els gestos, els moviments, el to de les paraules. Penso
en el que m’havia dit fa uns dies, que això de dirigir i actuar alhora era
complicat, no et permetia veure les coses des de fora i que no s’hauria atrevit
si no fos per l’ajuda del Norbert Martínez. M’adono, però, que tot i que està
actuant no deixa de dirigir. Està pendent d’ell, del seu personatge sí, però
també dels companys, de com evoluciona l’escena. Si flueix, si funciona. Manrique
té les idees clares però no imposa, està obert a canvis, l’assaig és un work in
progress. “Vull provar de dir-ho així” diu, en un moment, la Mireia Aixalà, que
interpreta l’enigmàtica Karen. Rebobinen i tornem quatre rèpliques enrere.

“Perdonin, si us plau, com pren el cafè?” pregunta amb un toc d’innocència.
Resposta del Fox: “El cafè el pren com fa les pel·lícules: sense res a dintre”.
Entre hihi i haha Mamet ja te l’ha colat. Una veritat com un cop de puny. I, com diu en
Manrique, sense floritures ni voluntat d’alliçonar. Això no vol dir, però, que Speed the plow no tingui subtext.  N’hi ha i molt. Ara ho veuran: Avancem una
mica, concretament unes cinc pàgines, fins al segon acte on només apareixen la
Karen i el Gould. En Julio seu, mira, escolta, dirigeix. Els hi recorda què
senten, què volen els personatges, què s’amaga darrere de cada rèplica: “Li
estàs demanant que et digui que ets una bona persona”.

Ara sí, stop. Miro el rellotge i són dos quarts de set. Mentre ens
saludem,- què tal, com ho has vist, t’ha agradat?- i recullo els trastos,
penso que David Mamet té raó: un bon assaig pot arribar a ser (i és) molt plaent
perquè permet somiar, utilitzar la imaginació, creuar el teló.