Crònica de l’Helena Xirgu

Un sismògraf normalment és un instrument per mesurar els terratrèmols però a Olot li han volgut donar tot un altre significat. Durant quatre dies, la capital garrotxina es va sacsejar de dalt a baix al ritme de la dansa per al gaudi dels amants de la ballaruga.

El dissabte 21 Olot estava de festa; no de festa major sinó de festa de primavera, colorida i dansaire. Els diferents espais de la ciutat van servir d’escenari a diferents companyies, emergents i consolidades, per a mostrar els seus treballs coreogràfics a un públic inexpert però frisós per aprendre. Al matí, el Colectivo Lamajara va presentar Labranza kids, en el qual es pretenia crear una simbiosi entre el cos i el passat rural de tots nosaltres. Els protagonistes van ser nens i nenes d’entre 8 i 13 anys, els quals a través d’un moviment lliure recordaven els gestos de cavar, llaurar o sembrar. La innocència, el joc infantil i el camp units per la dansa.

A mitja tarda, la plaça Major d’Olot, allà on no hi cap una agulla durant les Festes del Tura, va ser l’escenari per on van passar diferents grups de dansa urbana com The Premoh’s Cru, Nouvås Cia, Legacy Dance Company, Colectivo Kampai, Aina Lanas o Agnés Sales&Héctor Plaza. Amb tots ells, la plaça va vibrar al ritme enèrgic de la música urbana, que es va contagiar a grans i petits. Precisament, aquests últims van ser els que més van viure l’ambient; no n’hi havia cap que estigués quiet.

La música era frenètica però el ritme de les actuacions durant tot el dia també. A la mateixa hora hi havia programats diferents espectacles, fet que va provocar que fos impossible anar a tots. Les propostes eren totes molt interessants però sempre n’hi ha alguna que crida més l’atenció que una altra. Va ser el cas de C.O.S de la CIA. Vero Cendoya. D’estructura minimalista, l’espectacle pretenia posar el focus sobre la temàtica dels refugiats, però d’una manera molt més especial, on els sons i les coreografies n’eren els conductors.

Un dels moments més impactants va ser quan els intèrprets es van posar a la pell d’un gos (el qual també estava present en escena), per criticar que els refugiats són tractats com animals per la policia i, si es vol fer extensible, també per la Unió Europea. La cruesa de veure un grup d’humans agenollats a quatre grapes i pendents d’una certa caritat que no arriba mai trenca el cor. Més encara quan, davant la inutilitat d’aquest acte, la companyia admet que aquesta performance no servirà de res. En aquest sentit, és una crítica que es pot fer extensible a tots aquells actes en suport als refugiats però que no repercuteixen ni milloren les seves vides, només ens fan sentir millor a nosaltres.

Va ser un dia llarg i intens però es pot afirmar que, al final de la jornada, després d’haver absorbit dansa per tots els porus de la nostra pell, no ens quedava cap altra opció que encomanar-nos al lema del festival per oblidar, per un moment, la dura realitat d’aquells que no tenen les mateixes vides que nosaltres: Puja aquí dalt i balla!

Helena Xirgu
@Helenaxc