Sin categoría

Els llums fan un crescendo. A poc a poc, una claror tímida regna a l’escenari, encara desconegut. Hi veiem un cos massís, de color negre. És un prisma perfectament quadrangular, i s’imposa com l’indiscutible rei de la pista. Dos segons després, però, s’esfuma, i ara al seu lloc trobem un buit, encaixat dins una paret blanquinosa. “Ah, és una porta”, puc imaginar que pensen uns quants espectadors. 

Amb aquesta il·lusió òptica, d’una força aclaparadora, comença Casa de nines, 20 anys després, una obra de teatre que se suma explícitament al joc de la ficció per imaginar què passaria si Nora Helmer tornés a la casa que va decidir abandonar a Casa de nines (1879), d’Henrik Ibsen. És, doncs, una obra que es construeix a partir d’una altra obra, de l’obra mestra d’Ibsen, conegudíssima i estimadíssima per molts. Ara bé, no us heu de preocupar si no coneixeu la història original; Lucas Hnath, el dramaturg americà que ha escrit aquesta “segona part”, l’ha pensat de tal manera que tothom pugui entendre-la. Quan hi entreu, només cal que tingueu en ment que Nora, la carismàtica protagonista, va marxar per la porta de la casa que havia vist néixer el seu matrimoni i els seus tres fills, llavors encara petits.

PORTES. Gràcies al miratge inicial, la porta apareix com una figura plena i, després, com un espai buit. Una doble visió que ens enganya la vista, o potser no. Potser és que ens parla amb la màgia d’allò simbòlic. El buit de l’absència de Nora; el ple, de la seva presència, omniscient, perquè encara que fugís, la seva ombra no va difuminar-se. El buit de l’alliberació de Nora, que va atrevir-se a començar una nova vida; el ple de la càrrega pesada i dolorosa que la família no va poder esquivar quan va anar-se’n. Sigui com sigui, és una porta imponent, com les que creava Antoni Tàpies. 

La directora Sílvia Munt proposa en aquesta ocasió una escenografia funcional. A l’escenari destaquen dues cadires, dos bancs i una mena d’estructura que ve a simular una casa oberta, com si hagués estat partida per la meitat, com passa en tantes cases de nines de joguina, precisament. Gairebé tot és blanc, negre o gris; es tracta d’un joc de contrastos, de colors oposats. I, al mig, hi resta un gran espai cromàtic, que és omplert per la història explicada, amb els seus matisos i colors. Perquè Hnath ens demostra, amb els dubtes i les conviccions dels quatre personatge que desfilen per l’escenari, que res és blanc o negre, sinó que els sentiments i les reaccions que provoca una fugida són molt més complexos. Les relacions entre persones —ens xiuxiueja—, són de tots colors. I les actrius Emma Vilarasau (Nora), Isabel Rocatti (Anne Marie) i Júlia Truyol (Emmie), així com l’actor Ramon Madaula (Torvald), aconsegueixen encarnar un gran ventall de tonalitats d’una forma amablement elegant.

PAPERS. Casa de nines, 20 anys després ens recorda la importància dels papers, entesos en un triple sentit. Els papers que se signen —de divorci, de defunció— són al nucli del conflicte que l’obra presenta, i condicionen essencialment la vida dels protagonistes. La reflexió sobre els papers que té cadascú dins la societat, sobre els rols de gènere, no deixa de bategar al llarg de tota la funció. I, finalment, hi trobem els papers que aparentem quan ens relacionem amb altra gent; Nora reconeix que mai havia estat ella mateixa quan estava amb Torvald, el seu exmarit.

MATEM LES NINES? El cost d’oportunitat hi és també una idea latent. Torvald, que dirigeix un banc, deu controlar aquest concepte sense problemes, des d’un punt de vista econòmic, però de ben segur que mai l’havia entès tan autènticament com quan Nora va sortir per la porta, fa vint anys, i ell no va reaccionar com hauria volgut. Nora pensa en tot allò a què va renunciar amb aquella decisió. “Molta gent pensa que ets morta”, li etziba Anne Marie, la dida dels seus fills. Ho acceptarà, ella, amb dolor i valentia, defensant un cop més que, en un sentit metafòric, cal matar les nines? O el pas del temps fa que ho vegi d’una forma diferent?

Nora fa una crítica atrevida del “et trio a tu per sempre”, o sigui, del matrimoni, perquè, segons diu, “la gent canvia”. La sala és plena de parelles, moltes de les quals segurament estan casades, i ric per sota el nas. Em pregunto, una mica de broma, una mica de veritat, si aquesta obra de teatre farà que alguns d’ells s’adonin que els seus “jo” actuals ja no són compatibles. El teatre hauria de servir també per això.

És, doncs, una Casa de nines amarga. Ah! I si la vas a veure, porta papers, tant kleeneks com una llibreta; voldràs apuntar frases del guió i, n’estic segura, t’emocionaràs d’una manera lúcidament profunda.

Berta Coll
@bertacoll77

Són poques les vegades, per no dir l’única que dos actors comparteixen escenari sense poder-se mirar als ulls. Una mirada que busquen, però milers de quilòmetres els separa un de l’altre, només tenen internet per trobar-se. Claudio Tolcachir, presenta el muntatge Próximo per aterrar una realitat ignorada en el teatre: l’amor a distància.

En paraules seves ens diu: “Creo que no hay esquemas, uno se puede enamorar de la forma que sea”. Malgrat aquestes declaracions encara no s’han acabat d’acceptar algunes dinàmiques; sempre hem entès l’amor com el descriu la cançó Bailar pegados. Però què passa si les carícies, l’escalfor o el sexe no poden donar-se? Una relació d’amor construïda a distància, cada vegada més freqüent amb l’era d’internet, una proximitat irreal entre un famós actor madrileny i un argentí sense papers que viu a Austràlia, ens qüestionen la necessitat de tocar-se físicament.

Tolcachir representa la diferència cultural amb el joc dels d’accents i la fisonomia dels actors. Uns personatges molt ben caracteritzats gràcies als dos actors Lautaro Perotti i Santi Marín, de procedència Argentina i Espanyola respectivament, que fan que la història sigui més creïble. El director explica que el procés d’assaig va començar per Skype, una bona manera per entendre la realitat dels personatges.

Internet ha sigut durant molts anys un espai per poder expressar l’homosexualitat; el rebuig de la societat ha fet del sortir de l’armari un acte de gran dificultat. A vegades, és molt més fàcil xatejar amb una altra persona que anar pel carrer agafat de la mà. No negarem l’existència de moltes relacions a distància allunyades d’aquesta lectura, però Claudio Tolcachir posa amb intenció dos homes dalt de l’escenari.

Una escenografia que tendeix a la impersonalitat i al buit. Una carretera sense rumb, mobiliària amb poca personalitat; un espai ple: ple de res. Potser és això la distància? Quin paper té internet en aquest espai buit? Una fredor que es trenca amb l’escalfor dels personatges. Les ganes de compartir, de viure, fan que aquesta impersonalitat agafi tons càlids i abandoni els freds.

Actualment vivim una societat globalitzada, on les distàncies han quedat retallades, arribem a totes les parts de món. Evitem evidenciar la geografia real de la terra i ens quedem amb la velocitat del digital. Fins i tot, el mateix director explica com la distància ha transformat internet en una part més de la seva vida: “Yo vivo mucho tiempo lejos de casa,…, conocí a mi sobrino por Skype”.

Berta Cotrina
@Becodo15

Si no heu llegit Aurora Bertrana, l’adaptació teatral de Paradisos Oceànics, dirigida per Mònica Bofill, és el viatge iniciàtic idoni per conèixer la veu de l’autora catalana. Si, per contra, ja sabeu de què parlo, trobareu la vostra Aurora ben viva en aquesta representació (produïda per Bitò, Grec 2019 Festival de Barcelona i el Teatre Akadèmia) que es va estrenar a Barcelona i que, amb el Festival Temporada Alta, s’estrena a la ciutat natal de l’autora.

Mercè Arànega i Paula Blanco desdoblen la veu narrativa d’Aurora Bertrana a Paradisos Oceànics; una vida i dues actrius en perfecta simbiosi per representar una imatge íntegra de l’escriptora. Dalt de l’escenari tributen honors a la prosa de l’autora i a totes les dones que, en un moment o altre, son protagonistes de les històries que Bertrana relata.

Del viatge que Aurora Bertrana va fer a la Polinèsia Francesa, ara fa noranta anys, en van sortir unes cròniques de viatge inaudites, relats que van ser agrupats i publicats, l’any 1930, al volum titulat Paradisos Oceànics. L’adaptació teatral de l’obra, feta per Josep M. Fonalleras aquest any 2019, no només permet fer tastets de les cròniques de viatge escrites per Bertrana, sinó que dona a conèixer l’autora de manera diàfana. Dos relats principals es van intercalant al llarg de l’obra: la vida d’Aurora Bertrana i les seves paraules recollides a Paradisos Oceànics.

Un pupitre i quatre maletes: una Aurora de caràcter tibant es fica dins de les dues actrius que hi ha a l’escenari. Jove i apassionada, amb el violoncel a l’esquena, marxa d’una Girona que se li fa petita seguint la ribes del riu Güell. Es casa a Ginebra i, entre somnis i mapes, se’n va, amb un marit que no li arriba ni a la sola de la sabata, a viure i a escriure la Polinèsia francesa. A Catalunya la descobrim implicant-se en política, escrivint i parlant de feminisme. Víctima de la pobresa, de la Guerra Civil i de l’exili, traïda per l’home amb el qual havia viscut, com Adam i Eva, al paradís.

Quatre canyes de bambú i ritmes tribals: Bertrana a les costes del Pacífic. Els seus ulls comparteixen taula amb una reina arraconada pels colonitzadors. Les seves mans pentinen els cabells d’una nena a qui li toca fer de núvia en un casament forçat. La seva mirada admira una cortesana de Tahití i la dignifica. El seu cor s’eixampla davant el funeral festiu d’una moreana, que contrasta amb el primer contacte que l’autora va tenir amb la mort.

És així com, anant i tornant, amb escenografia austera, il·luminació precisa i vestuari sobri, dues grans actrius representen Bertrana com l’escriptora en majúscules que va arribar a ser. Sembla que l’arranjament està basat en una última edició, molt completa (inclou paratextos, memòries i narracions inèdites) de Paradisos Oceànics, editada per l’editorial :Rata_. A més, Fonalleras ha sabut seleccionar els relats més representatius de l’evident xoc cultural, i para l’orella quan Bertrana parla de dones: una reina, una prostituta, una núvia i una morta. Així crea una obra amb vides de dones enllaçades per la vida de la dona que les narra.

L’adaptació teatral d’una peça literària com Paradisos… dona força a la capacitat que té el teatre per subratllar el valor artístic de l’obra original i, alhora, traslladant-la a l’escenari, li conforma una dimensió artística totalment nova i gratament sorprenent.

Carla Planas Serra
@planascarla