Capmany esclata a l’Estruch

Capmany
esclata a l’Estruch

“El dia 23 de febrer a dos quarts de tres de la tarda la bomba
va explotar, a la Rambla de les Flors.”

Una dona entre el públic comenta la coincidència, i a la resta ens
fa una especial gràcia. De fet, no ha estat a dos quarts de tres de
la tarda ni a la Rambla de les Flors, però de ben segur que una
bomba ha esclatat avui, 23 de febrer del 2019 a les nou del vespre,
al teatre de l’Estruch de Sabadell. Una bomba, però, plena de
records, emocions i historietes que Anna Güell, enfundada dins la
pell de Carola Milà, explica delitosament.

Jo hi he entrat, de fet, ben xopa de les paraules de Carola. No feia
ni quatre hores que havia acabat de llegir la novel·la Feliçment,
jo sóc una dona –en què es basa el monòleg en qüestió– i
m’encuriosia veure com Lurdes Barba, Manel Dueso i la pròpia Anna
Güell havien adaptat dramatúrgicament els cinquanta anys de la
protagonista, plens de tanta vida, que Capmany va regalar-nos a tots
l’any 69 amb la publicació d’aquest text. I que satisfeta i
feliç va restar la meva curiositat, durant tot el muntatge!

Anna Güell, ja força capmanyitzada després de posar veu a
Maria Aurèlia en tantes ocasions durant el seu any commemoratiu (com
ara el Parlàvem d’un somni, al TNC), no deixa de
sorprendre i meravellar l’espectador. Cada gest, cada rialla, cada
imatge, cada silenci. Tot en ella i al seu voltant pren un aire màgic
i sincer que se t’endú història endins i et planta a la Barcelona
dels seus anys durant tota la funció. La seva veu, versàtil i
característica com a poques, adopta a més multiplicitat d’altres
personatges de l’entorn de Carola d’una forma extraordinària,
fent-los perfectament visibles a l’espectador sense necessitat de
cap altre canvi. Només això ja és digne d’admiració.

Una direcció excel·lent de Francesca Piñón, una escenografia
exquisida elaborada per Montse Amenós i una banda sonora preciosa
formada per 100 anys de músics Granados –la qual cosa encara fa
més especial el muntatge– acaben d’arrodonir aquest monòleg
que, a banda d’explicar-nos una història de coratge i vitalitat,
també ens fa testimonis de la lluita pacient i constant d’una dona
per aconseguir, en temps completament repressius per a elles, la seva
plena llibertat.

I és que, com bé apunta l’escriptora, periodista i especialista
en estudis de gènere, Montse Barderi en el seu recent Dones
Úniques (Columna, 2018), “Capmany ens ensenya a ser combatents
i transgressores, i a tenir un desig inacabable de conèixer, saber i
viure”.

Tània Banús

23 de febrer del 2019,
Sabadell