Incendis. Ça Marche

Des que Prometeu li ho robés als déus, el foc ha acompanyat la humanitat com a força de creació o destrucció i, en tots dos casos, per a bé o per a mal, ha exercit un poder de fascinació que continua avui captivant-nos. Ens encisa el crepitar de les flames d'una xemeneia, el volcà vomitant lava incandescent, les fogueres de Sant Joan... i què passa quan crema el bosc i el foc el redueix a cendres? Es repeteix l'encanteri encara que vegem el seu efecte més devastador i violent? La companyia Ça Marche, assentada a Barcelona, ens ha ofert la sorpresa més gran de Fira Tàrrega 2024 amb la instal·lació-espectacle immersiu 'Incendis', en el qual simula un incendi forestal mitjançant l'ús d'efectes especials. El col·lectiu, que ja en el 2017 va dissenyar un 'site-specific' ('Godmar') amb Joaquín Collado, avisa que pot causar aprensió a persones amb una elevada sensibilitat.Entrem en un espai delimitat del parc de Sant Eloi envoltat de pins, xiprers i alzines. Sobre una pantalla gran es projecten imatges de focs destructius. La bellesa hipnòtica de les flames s'acompanya de frases que ens parlen de la devastació i dels dos sentiments contraris que se li associen al foc: la fascinació per la seva espectacularitat i pel perill. La pulsió plaent dels piròmans enfront de la por quan la situació es descontrola. I les dades per a la reflexió: cada estiu el foc devora milers d'hectàrees dels nostres pulmons verds i molts són intencionats.Cinc minuts després, a uns 30 metres dels espectadors, uns arbres semblen cremar. El so de l'espetec de les flames i el fum que va estenent-se aconsegueixen un efecte màgic. Caiem en el seu influx hipnòtic i sentim com si estiguéssim experimentant un incendi real, encara que parapetats en la certesa que no hi ha cap perill. És foc intimidant i relaxant alhora. Passats 10 minuts ja no hi ha més sorpreses encara que roman l'atracció. La majestuositat de les fingides flames i el seu so, la seva misteriosa bellesa, ens atrapa. La instal·lació podria haver anat encara més enllà augmentant el radi d'acció. Més arbres cremant-se progressivament i aguaitant al públic, envoltant-lo. Llavors haurien aparegut també les pors, potser algun crit. S'ho imaginen?

Ça Marche inicia una nova investigació, després del seu treball sobre la vulnerabilitat infantil (Los figurantes, Lo viejo y lo nuevo) i l'edat adulta (Cantus gestualis). El seu teatre és sense personatges. En tot cas, són persones que manipulen els elements (Ruido) o testimonis que es van intercanviant el paper. Ara han arribat a l'extrem d'anul·lar qualsevol presència humana. Simplement, engeguen un dispositiu en el qual un text projectat imagina un planeta en flames. I s'obre a la reflexió terrible de l'espectacularitat del foc (fins a gaudir-ne observant-lo) sempre que no es cremi casa teva. En aquest paradigma, imaginen que tot crema sense aturador. I el foc s'activa des del bosc de sant Eloi amb uns efectes que fan la sensació que sigui ben real. Per les llums i ombres, pel fum, pel crepitar d'arbres i, fins i tot, per una olor que impregna cos i roba dels assistents. Els propis espectadors passen a integrar-se a l'espectacle (com aquells que es meravellen de la imprevisibilitat del foc); ni la trama té un final. Com si l'encarregat de redactar el conte, ho deixés tot per provar d'aturar el foc que ja envaeix la teulada i finestres del seu edifici.El muntatge, que és veí del Juego infinito de Cristina Maldonado a aquest punt del bosc de sant Eloi, certifica la por a no transcendir dels humans i la calma de la Natura a la transmutació. De fons, ressona aquell Katastrophe de l'Agrupación sr, Serrano. Sigui com sigui aquesta peça, insinua un nou filó sobre la vulnerabilitat humana que pot anar bastint la jove companyia catalana.