Ça Marche inicia una nova investigació, després del seu treball sobre la vulnerabilitat infantil (Los figurantes, Lo viejo y lo nuevo) i l’edat adulta (Cantus gestualis). El seu teatre és sense personatges. En tot cas, són persones que manipulen els elements (Ruido) o testimonis que es van intercanviant el paper. Ara han arribat a l’extrem d’anul·lar qualsevol presència humana. Simplement, engeguen un dispositiu en el qual un text projectat imagina un planeta en flames. I s’obre a la reflexió terrible de l’espectacularitat del foc (fins a gaudir-ne observant-lo) sempre que no es cremi casa teva. En aquest paradigma, imaginen que tot crema sense aturador. I el foc s’activa des del bosc de sant Eloi amb uns efectes que fan la sensació que sigui ben real. Per les llums i ombres, pel fum, pel crepitar d’arbres i, fins i tot, per una olor que impregna cos i roba dels assistents. Els propis espectadors passen a integrar-se a l’espectacle (com aquells que es meravellen de la imprevisibilitat del foc); ni la trama té un final. Com si l’encarregat de redactar el conte, ho deixés tot per provar d’aturar el foc que ja envaeix la teulada i finestres del seu edifici.

El muntatge, que és veí del Juego infinito de Cristina Maldonado a aquest punt del bosc de sant Eloi, certifica la por a no transcendir dels humans i la calma de la Natura a la transmutació. De fons, ressona aquell Katastrophe de l’Agrupación sr, Serrano. Sigui com sigui aquesta peça, insinua un nou filó sobre la vulnerabilitat humana que pot anar bastint la jove companyia catalana.