Burnt Toast

No hi ha cap dubte: l’hotel en el qual té lloc l’espectacle més agosaradament i divertidament gore que ha passat mai pel cicle Katharsis ha estat decorat per un interiorista que és “fan” declarat del cinema de David Lynch. Ja fa molts anys que , quan et trobes una habitació o un vestíbul amb aquests vermells inconfusibles i capaç de transmetre’t l’irreal sensació de trobar-te en un pla més enllà de la realitat, intueixes que l’ombra d’un Lynch sempre disposat a fer-te entrar a la dimensió desconeguda , s’ha deixat caure damunt qui ha decorat aquest espai. Esclar que el parell d’ascensors impossibles que connecten  amb allò que s’ha quedat al carrer (el de l’esquerra de l’escenari)  , o amb allò altre que es troba a unes habitacions situades en els nivells subterranis de l’edifici (cap allà va el que es troba a la dreta), també et poden fer pensar una mica en aquell altre terrorífic ascensor de l’hotel sense clients d’ “El resplendor” , del qual podia sortir en el moment menys pensat una veritable inundació de sang. Però sembla evident que la companyia Susie Wang (que malgrat tenir aquest nom amb ressons orientals i parlar tota l’estona en anglès, és una formació noruega que s’ha guanyat el seu bon prestigi en el camp de l’escena avantguardista) es troba més a prop de les mòrbides i malaltisses fantasies de David Cronenberg , que de l’obsessiu univers de Stanley Kubrick. D’això en donen bona constància les petites (cada cop més petites)  monstruositats permanentment embarassades amb les qual la troupe construeix un final tan delirant que ni el mateix Cronenberg hagués tingut mai la gosadia d’incloure’l en un dels seus ben agosarats films. I malgrat els consagrats noms de sèrie A i  plens de prestigi  que et van venint al cap a mesura que et fiques en l’atmosfera d’aquest hotel , i malgrat que pel seu Hall s’hi passeja també una mena de vampir amb l’ànima en pena que no es pot separar mai del seu maletí per raons sagnantment edípiques (molt sagnants, molt edípiques, i molt nutritives) , i que aquest personatge no faria tampoc  mal paper entre els vampirs reunits per Jim Jarmusch a “Solo los amantes sobrevivent” , cal dir que aquí tot té alhora un característic aire a peli de sèrie B.Això sí : encara que la sang corri per l’escenari sense complexes , i que aquí una ferida oberta sense cicatritzar en tingui quelcom de porta oberta a un gran banquet, l’amor, la tendresa i els més purs sentiments maternals i paternals, també hi tenen cabuda en aquest establiment hoteler . Un establiment que pot presumir de tenir també la més servicial de les recepcionistes, en el més ampli sentit de la paraula. Només cal veure les dràstiques opcions que pren a l’hora de recuperar el maletí d’un client: costi el que costi , no es pot tolerar que el client quedi insatisfet. També aquesta recepcionista que demostra ser alhora una contundent massatgista, hi juga un paper fonamental , en aquest terrorífic divertiment al llarg del qual ens quedarà molt clar com de devorador pot resultar l’amor d’una mare. El cas és que, fent ús d’una mil·limetrada logística plena d’imaginatius recursos escènics, i demostrant alhora uns sensacionals recursos interpretatius, Susie Wang ens presenta un espectacle capaç de seduir per igual el públic kathartic famèlic de radicalitat escènica, o el públic del Festival de Sitges que acaba de sortir d’una sessió golfa ben salvatge, i encara no n’ha tingut prou amb el que ha vist a la pantalla. Amb Susie Wang estan garantits  per igual els calfreds neguitosos originats per l’eclosió ben administrada de sang i fetge,  les rialles provocades per tan terrorífic disbarat, i fins i tot , el romanticisme més desfermat.

En els 5 anys de Katharsis que s'ha programat al Teatre Lliure, s'han presentat les peces més insòlites. Des d'una autòmata que ven drogues a una farmàcia (Hapiness) a vendre una sopa d'all a partir del joc òptic de la caixa negra de la fotografia. Segurament, la peca més radicalment popular i exageradament tòpica és aquesta de Burn toast. Jugar amb els ganxos del cinema gore en una mena d'hotel d'ultratomba amb un personatge inquietant que s'alimenta només dels líquids humans (que fa pensar en un vampir) i una mare que dona el pit a la seva criatura a la recepció de l'hotel per pressionar a què li trobin les maletes és la clau per desencadenar un joc continu d'slàpstick (buscar la via més bèstia de l'humor a base de reguerots de sang i patacades ben sonades). És un recurs que s'utilitza poc perquè és complicat jugar a efectes especials sense els jocs de càmera. Los Galindos en van fer un joc sonat a MDR- Mort de riure, però (tot i que la màgia permet efectes sorprenents, sovint s'utilitza en un camp emocional intens i no en aqusta clau d'esclatar tota lògica i convenció social). També abans ho havia provat la Cia de Teatre Estable de la Casa Real a El gran despropòsit i, més tard a Ven a Fraguel rock. En tatre, més que l'slàpstick sovint es decanta més cap al grand guignol amb titols com La monja enterrada en vida que van adaptar el duet Albet/Borràs o La niña gorda de'n Rusiñol, rellegida per Jordi Oriol. Són històries arrencades de le snovel·les foletinesques que es publicaven per capítols als diaris de principis del segle XX.La incredulitat i la diversió per la desproporció fan la resta. Cap espectador s'exclama perquè hi hagi un ascensor que només puja i l'altre que només baixa perquè entra en la lògica surrealista de la recepcionista que lletreja obsessivament els noms dels clients tot convidant-los a fer-se del club de l'hotel per guanyar-se un ponx d'ou de franc i punts per a futures visites i insinuant-se sexualment, si es presenta l'ocasió.Les intimitats ragen amb facilitat en aquell indret, més aviat infernal, tot i que aparentment els clients passegen alegrement amb barnussos esperant que els hi faci un massatge intens la recepcionista i robant la dosi de ponx quan aquesta s'ha tirat per l'ascensor a la caça de la mare del protagonista que es trobava en una misteriosa maleta. Tot és un despropòsit i la sorpresa arriba amb un to de còmic de l'Ibáñez, en què un ratolí pretén aclarit a un gat les noves normes de civisme en la ciutat que governa Mortadel·lo i Filemó. Tot és exageradament ficció.