El tigre

A veure si ens queda clar d’una vegada. La felicitat no te la regala ningú. Cal sortir a buscar-la .Cal saber guanyar-se la. I no cal ni dir que quedar-se a casa llepant-se les ferides de l’autocompassió quan has rebut una patacada ( o una darrera d’una altra) és el pitjor que pots fer. Però si et poses les piles , si t’esforces una mica, si aprens a trobar  sempre allò positiu on no veies altra cosa que allò negatiu, no dubtis que podràs arribar a gaudir plenament de la felicitat. I  sabràs defensar-la amb ungles i dents, enfront les dents i les ungles del tigre devorador que tothom porta dins, i que està esperant qualsevol oportunitat per tornar a clavar les seves urpes. Això sí: és possible que tu solet o tu soleta, no te n’acabis de sortir. Però per sort, tenim aquestes persones que , partint de la seva pròpia experiència personal, de la seva pròpia recerca de la felicitat i dels propis riscos que van córrer quan van deixar plantades les seguretats que no els hi proporcionaven felicitat, s’han convertit en celebritats especialitzades en el desenvolupament personal. I per si de cas us han entrat ganes de començar a rebre ja consells d’una d’aquestes persones que no paren d’orientar-nos des dels seus llibres, les seves xarrades o els seus  canals de YouTube,  però no sabeu a quina porta trucar , Ramon Madaula us ho posa fàcil: a la primera escena de la seva comèdia “El tigre” tindreu l’ocasió de conèixer un magnífic representant del gremi; un d’aquets grans tutors del desenvolupament personal ( si us plau, no li digueu “coach”, la paraula no va amb ell) que , aquí on el veieu ,s’ hagués pogut passar la vida tocant la trompa i cobrant un bon sou com a membre de l’OBC sense més problemes . Però que un bon dia va veure clar que darrera d’aquest gran instrument ( tan gran, que als concerts ni se’l veia a ell tocar darrera seu)  , estava deixant perdre el tren de la felicitat de debò. I aquí el teniu ara, transmeten felicitat a dojo, i a punt de ser portada a un important magazine que pot acabar de projectar definitivament la seva imatge. Això, sempre i quan la fotògrafa que ha vingut a fer-li el reportatge fotogràfic sàpiga com capturar aquesta imatge, i no es deixi portar per la negativitat total amb la qual s’ha presentat a la sessió .Decididament, avui ella té un molt mal dia. Però, decididament també  , els mals dies sembla que formen part de la seva rutina diària. En aquesta últims temps, Madaula s’ha dedicat a passar-li revista a grans figures històriques , i donar-li la paraula a Buffalo Bill, Jaume I El Conqueridor i els germans Bonaparte, personatges ben famosos que potser tampoc no van gaudir d’una felicitat a l’altura de la seva fama. Però diria que amb aquesta no tan nova comèdia que s’estrena ara a Barcelona després d’haver donat ja unes quantes voltes per Catalunya, Madaula es troba més aviat  més a prop que mai d’aquella primera obra seva estrenada entre nosaltres que continua trobant-se alhora entre les millors que ha escrit. No sé si és també perquè ens trobem en mode investidures fallides o no fallides, però la trobada entre aquest especialista en la felicitat i aquesta especialista en sentir-se sempre infeliç, m’ha fet pensar en la trobada entre el jove polític que acaba de ser elegit President i que té por d’enfonsar el seu discurs d’investidura per culpa d’un maleït tic i el psiquiatra que ha d’intentar evitar la catàstrofe; la trobada  que ens proposava “L’electe”. També allà , quedaven ben a la vista les fragilitats que aquí es presenten revestides, d’una banda, de positivitat encobridora, i, de l’altra,  d’emprenyamenta perpètuament negativa. I per cert que entre aquestes dues posicions, Madaula introdueix també la puntual presència del tècnic de sala que, mentre puja i baixa la llum a requeriment dels dos protagonistes de la sessió fotogràfica, intenta introduir alhora  una mena de punt d’equilibri. És possible equilibrar, punts de vista vitals tan oposats?Diu Madaula al text de presentació de l’espectacle ( i “si non è vero, è ben trovato”) que ell mateix és força addicte a les xarrades motivacionals que es troben per YouTube. I potser ‘per això mateix, ha escrit una força notable  comèdia que en té molt de cura preventiva contra els paradisos de tota mena que ens venen els profetes del benestar permanent. Hàbilment , Madaula defuig la possibilitat de caure en la caricatura grotesca pròpia del guru que s’ho té massa cregut. I construeix un personatge que no resulta ridícul ni quan cau al llindar de la ridiculesa, de la mateixa manera que la fotògrafa que amb el seu objectiu pot ajudar a fer-lo assolir la glòria o condemnar-lo a fer-lo caure per sempre més  del seu pedestal ,no arriba a semblar mai ridículament patètica, malgrat bordejar sovint el patetisme. Els dards (suaument) enverinats de Madaula no s’adrecen envers ells, al cap i a la fi tan víctimes de les circumstàncies com podem ser-ho qualsevol de nosaltres .Els suaus dards de l’autor enfilen més aviat cap a aquesta tendència generalitzada a voler convertir en fracàs tota existència que no s’apropi a l’ideal de felicitat que ens volen ( i sovint, aconsegueixen ) vendre des dels YouTubers amb centenars de milers de visites, fins als i les influencers amb ampli seguiment mediàtic, des dels apòstols dels llibres d’autoajuda , fins als aplicats deixebles seus que (de vegades fins i tot adoptant la forma de benintencionats amics o familiars) ens intenten convèncer que cal  marcar-se la felicitat com a objectiu ...condemnant-nos potser així a viure en l’angoixa permanent de no poder/ saber/voler apropar-nos a allò que ens feria sentir persones veritablement realitzades. Doncs, si la felicitat ha esdevingut un producte de consum, perquè no hauria de ser-ho alhora allò que es presenta com el seu contrari? Aquesta possibilitat queda també apuntada , quan finalitza la representació d’una sòlida comèdia que, en qualsevol cas, per damunt de tot és una sòlida demostració (una més)  de les excel·lents aptituds interpretatives del duet protagonista format per Mercè Martínez i David Olivares: quan hi ha química, fins i tot te’n pots oblidar de la felicitat.  I quan te n’oblides de l’obligació de ser feliç , fins i tot pots arribar a reconèixer que ara sí, et sents una mica feliç: això, també ens ho vol transmetre Madaula. 

“T'odio, amor meu”, va fer dir Dagoll Dagom, ja fa trenta anys, a Dorothy Parker. “T'odio, amor meu”, fa dir ara també l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, Vallès Occidental, 1962) a la fotògrafa o fotoperiodista substituta que interpreta l'actriu Mercè Martínez, i que protagonitza aquest duel de parella amb l'actor David Olivares, un personatge exmúsic d'instrument de trompa que ha deixat de formar part de l'OBC, les sigles de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, per dedicar-se amb èxit mediàtic a les sessions com a coach o entrenador de desenvolupament personal. La nova comèdia de Ramon Madaula —que de fet ja fa un any que ha girat per diferents escenaris abans d'entrar a Barcelona— explora aquesta vegada la recerca de la felicitat, si és que la felicitat existeix perquè l'obra ho posa en dubte. I ho fa amb un parell de personatges que mantenen un intens combat dialèctic, empresonats en les pròpies xacres personals i les pròpies contradiccions.«El tigre» —una metàfora de l'amenaça interior que en qualsevol moment se't pot cruspir— és una peça de durada breu, uns vuitanta minuts, que manté en el seu rerefons una estructura molt de registre literari, amb pròleg i epíleg inclosos, i que conté en el seu interior un plantejament, un nus i un desenllaç que, com passa amb els relats de l'esmentada Dorothy Parker, aquest també podria ser un relat curt on tot s'hi exposa a través del diàleg entre els dos protagonistes.La interpretació és essencial en un duet com aquest. I tant Mercè Martínez com David Olivares arrodoneixen la peça escrita per Ramon Madaula amb la seva capacitat discursiva i la seva capacitat camaleònica. L'actriu Mercè Martínez, equip fotogràfic a coll, mare de dues criatures i parella en crisi, desgrana el seu conflicte amb una mirada com si fos ampliada i aproximada a través del teleobjectiu. David Olivares, influencer a l'alça, petitburgès a desgana, parella en procés de trencament, exposa les seves teories sobre el control de les crisis, però incapaç d'autoaplicar-se el remei. Un tercer personatge, el tècnic de control, sense moure's de la seva cabina, intervé fugaçment en algun moment —director del tempo—amb el recurs de perfilar també una ficció carregada de realisme.Hi ha un registre d'humor, sí, però d'humor reflexiu, en tot cas. Hi ha baixades i pujades d'ànim en els alts i baixos personals dels dos personatges. Els dos es despullen verbalment i es retraten exposadament —mai més ben dit tenint en compte que tot passa en una única sessió fotogràfica per a un reportatge del suplement d'un diari— i els dos s'allunyen i es retroben, s'odien i s'amoroseixen, a través de les contradiccions contra les quals lluiten. «El tigre» és una comèdia que, en temps de fotografia digital, es consumeix per part dels espectadors amb la mateixa rapidesa que ho fan els clics motoritzats de les càmeres professionals. Clic, clic, clic, clic... Fins a aconseguir la foto finish, que ho revela tot ben revelat, com si el cercle vermell entapissat del centre de l'escenari fos com aquelles velles cubetes de revelatge de la cambra vermella analògica, que és com si fos la felicitat cobejada i poques vegades trobada, que també sovint fa un salt enrere del digital a l'analògic.A la trama de Ramon Madaula no s'hi sent, però un s'imagina el bramar d'un so de trompa a la llunyania... Com si l'antic corn de cacera, origen de la recargolada trompa d'orquestra, volgués atrapar el tigre que dóna el títol a l'obra, malgrat que sigui el personatge absent de de la comèdia. (...)

Un home als 30 anys ha arribat a complir totes les expectatives que s´havia fet a la vida. Culminant els seus estudis musicals ha arribat a ser cinquena trompa (corn), de l´OBC (Orquestra Simfònica de Catalunya), el que li assegura un lloc i un sou segur per a tota la vida. Esta feliçment casat amb una dona de professió dermatòloga i han comprat un pis a Sant Cugat del Vallés, amb una hipoteca d´interès variable a trenta anys.Un dia té un somni que el terroritza, s´imagina amb 60 anys seguint tocant la trompa, amb la màxima aspiració a poder arribar a ser la primera trompa. Al llarg de la història de la música sols hi ha una composició protagonitzada per la trompa i malgrat ser de Mozart, molt rarament es programa.L´angoixa que li produeix aquest somni revelador, el fa que demani una excedència a l´OBC i es dediqui plenament a estudiar la neurociència, que sempre li havia atret i inicií una exitosa carrera com a Especialista en el Desenvolupament de la Personalitat.Desprès d´una conferència i complementant una entrevista que li han fet pel Dominical d´El País, l´atzar el fa coincidir amb la fotògraf, enviada per fer-li les fotos de portada per a l´entrevista. Ell esperava que fos un fotògraf que ja l´havia fotografiat en diverses ocasions, però ha tingut un accident i està a l´hospital.Entre ell i la fotògrafa es crea immediatament una manca de sintonia que els porta a un enfrontament en el que ambdós es replantegen totes les seves creences, dubtes i certeses.Un excel·lent text dramàtic de gran comicitat  No es la primera obra com a dramaturg (Conqueridors, Adossats, Els Brugarol, Ignots, L´electe, Perduts, Buffalo Bill a Barcelona), del reconegut actor Ramón Madaula (Sabadell, 1962), però molt possiblement sigui la més aconseguida. Una obra intel·ligent, plena d´ironia, summament divertida, perfecte de construcció i ritme i que a l’hora de fer-nos passar una hora i mitja deliciosa, ens fa meditar sobre moltes coses que ens afecten directament i sobre aquesta recerca continua de la hipotètica felicitat. A més del text també assumeix la direcció.Dos interpretes dotats pel toc de la genialitatPer ordre d´aparició, David Olivares i Mercé Martínez, sobradament coneguts pel públic teatral català, broden els seus respectius personatges.Mercè Martínez (Sabadell, 1976), es una tot terreny, actriu de gran capacitat tant per la comicitat com pel drama, així com una cantant poderosa magníficament dotada també pels musicals. Darreres actuacions, Forever Young, Cartes del desamor, Maremar, Golfus de Roma, T´estimo si he begut.David Olivares (Barcelona, 1972), es va donar a conèixer com a gran parodista i imitador als programes de Polònia i Crackovia (16 anys seguits). Posteriorment amb comèdies com El sopar dels idiotes o junt a Joan Pera a El fantasma de Canterville i Hi ha que neixen estrellats. En aquesta obra es mostra amb plenitud, dominant els registres còmics, com en ell es habitual, però també la sotilesa dels moments dramàtics. Em va venir a la memòria l´actor Bill Murray a Lost in traslation.Un teatre-cinema BonsaiL´Espai Texas recentment recuperat, acull en un reduït local un xic laberíntic, escales i passadissos, un teatre, dos cinemes i un espai bar, on els diversos públics coincideixen. Els lavabos son comuns, important especialment pels espectadors del teatre, j que estan fora de la sala. Tenir en compte que s´entra pel reduït escenari i a banda i banda estan les grades. Mirar ver a l´entrada fila, butaca i...grada A o B (no està per parells i senesos). De fet els equívocs també serveixen per confraternitzar entre les espectadors, fet que un assumeix amb gust des de l´entrada a l´Espai Texas.Una mica d´històriaEl 1912, va inaugurar-se com a cinema, al lloc on hi havia estat el Centre Recreatiu La Valkyria, Bailén 205, cantonada Igualada. Desprès de la guerra el 1947, canvia de propietari i adopta el nom de Cine Texas, fins el 1995, que es veu obligat a tancar. El mateix any l´empresa Lauren Films el converteix en multi sales, amb el nom de Lauren Gracia fins que el 2013, l’empresa va fer fallida. El 2014 el director-productor Ventura Pons el va rescatar amb l´objectiu de projectar sols pel·lícules en català i subtitulades en català. A les quatre sales li va donar nom, com homenatge, a quatre grans cineastes Francesc Rovira-Beleta, Bigas Luna, Nestor Almendros i José Luis Guarner. El 2020, va haver de plegar. El 2023, dotze destacats professionals en la gestió cultural, camandats per Isona Pasola i Anna Rosa Cisquella, van unir esforços i el van rescatar de nou amb l´oferta que actualment podem gaudir. text : [email protected]