Convertit en un dels noms més preuats, i dosificats, de la interpretació a Catalunya, l’actor Ramon Madaula s’ha llaurat en els últims anys, també, un lloc destacat com a dramaturg, sempre amb comèdies molt properes en les quals l’humor serveix d’excipient de reflexions de cert calat quotidià. Darrerament l’hem sentit, per exemple, a Els Brugarol o a Buffalo Bill a Barcelona i ara acaba d’estrenar la seva darrera peça, El tigre, una comèdia per a dos intèrprets amb la recerca de la felicitat com a teló de fons.

A El tigre, el públic assisteix a la trobada entre un famós coach especialitzat en creixement personal, autor de llibres i protagonista de conferències on ensenya a trobar la felicitat i la fotògrafa d’un diari en hores baixes personals i professionals. El que havia de ser una senzilla sessió de fotografia es converteix en una confrontació entre teoria i pràctica en la qual, com és d’esperar, la implacabilitat de la vida s’imposa, les tornes canvien i el que semblava d’or esdevé del llautó més vulgar.

Tranquil·litat, que no és un espòiler. El text juga amb totes les cartes descobertes sobre la taula i, més que el desenllaç, el seu valor rau en el dibuix de personatges i l’evolució de les situacions a cop de sorpreses i girs argumentals. La gràcia de la peça són les corbes que els protagonistes fan abans d’arribar a un final previsible i diria que fins i tot desitjat pel públic.

Com a director —segurament no pot ser d’altra manera— Madaula aposta per la interpretació com a ingredient principal i pràcticament exclusiu de la proposta. A El tigre no hi trobareu una gran escenografia ni massa piruetes tècniques, però sí dos personatges que Mercè Martínez i David Olivares construeixen amb una grandíssima solidesa beneficiats molt probablement de l’avantatge de treballar a les ordres d’un director que és també l’autor i ha pogut ajustar el text al mil·límetre per fer que els intèrprets brillin.

I tan l’un com l’altra aprofiten l’ocasió desplegant en escena els seus millors recursos i navegant amb una facilitat extraordinària entre les moltes tessitures que els exigeix un text que aconsegueix fer feliços els espectadors durant una mica més d’una hora i retornar-los així a una realitat tossuda en la qual la felicitat no entén de fórmules màgiques.