S.O.S.

Els espectacles d’Ada Vilaró, sempre propers a la performance, no acostumen a deixar indiferent. Són atrevits, punyents, íntims, especials... A falta del pendent 360 grams, pensem en UrGentestimar!, Pas per la Pau o Públic Present 24 hores. Si bé és cert que es tracta d’un altre format, més teatral, a S.O.S. el vessant plàstic continua dominant. Sens dubte un dels atractius de la proposta és l’acurada posada en escena, que compta amb l’assessorament de l’escenògrafa Paula Bosch i brinda imatges molt icòniques. Pel que fa a la dramatúrgia, s’emmarca molt fixament dins la clàssica estructura d’introducció, nus i desenllaç en un recorregut recte i planer, amb missatge i poesia, però que deixa poc espai per a la sorpresa.En la primera escena Vilaró es fon amb el paisatge preguntant-se com podem viure en aquest planeta que maltractem dia sí, dia també, que es desfà i es dessagna sense que ens immutem. Després passa precisament a l’acció amb un gest ben explícit per, finalment, fer “tribu” amb un seguit de còmplices que també han reaccionat. I decideixen recomençar, allunyant-se camp enllà... mentre el públic, amatent, espera l’estocada final. No arribarà, només tornaran per saludar entre aplaudiments. Tot i la bellesa del conjunt i el suport de la paraula, que facilita el desplegament del relat, fa la impressió que el muntatge no acaba de connectar amb el públic, si més no com sap fer-ho Vilaró. Amb aquell misticisme, amb aquella clarividència, amb aquella transmissió gairebé imperceptible que t’atrapa profundament i et revela allò que ja sabies però no t’aturaves a pensar.Tot just s’ha estrenat a FiraTàrrega. La seguirem per veure com evoluciona. 

Dues escenes i un epíleg delimiten bé el nou espectacle d'Ada Vilaró. En la primera escena, plora i expressa la por de la persona vulnerable que no sap afrontar la barbàrie climàtica. En la segona, es revela poderosa, amb un poder que li permet dominar i vanagloriar-se com si el tallagespa fos un ceptre reial. En l’epíleg final, a partir de primeres persones des de l’anonimat (en una participació comunitària molt lleu), exposen quins són els reptes i en què no estan disposades a cedir. Vilaró signa un muntatge que capgira de dalt a baix el plantejament de 360 grams, la seva peça anterior, que ha voltat arreu i ha superat de molt el centenar de bolos. Aviat és dit quan es té en compte que l’obra parla, amb cruesa, sobre l’operació del seu càncer de pit. Vilaró sap imprimir una poètica als discursos més previsibles. I amb un control de la pausa i la dramatúrgia atrapa l’espectador. Hi ha imatge crua sense grandoliqüència. Hi ha relat. Hi ha contundència escènica. Hi ha escolta amb les aportacions que s'afegeixen a l'epíleg. És un treball militant que adverteix de l'amibició humana i les conseqüències al canvi climàtic però que, lluny de ser doctrinària s'expressa des d'un espai íntim, que la fa empàtica i que li dona major credibilitat a la propostya. En la sortida de quadre final a Cal Trepat, de Tàrrega, amb la resta de veus anònimes. va a buscar el mutis més llunyà, jugant a què el mutis cap a l'horitzó doni temps als espectadors a copsar el contrast de situacions i, finalment, la veu que no s'arruga, també anònima però sensata.