Els espectacles d’Ada Vilaró, sempre propers a la performance, no acostumen a deixar indiferent. Són atrevits, punyents, íntims, especials… A falta del pendent 360 grams, pensem en UrGentestimar!, Pas per la Pau o Públic Present 24 hores.

Si bé és cert que es tracta d’un altre format, més teatral, a S.O.S. el vessant plàstic continua dominant. Sens dubte un dels atractius de la proposta és l’acurada posada en escena, que compta amb l’assessorament de l’escenògrafa Paula Bosch i brinda imatges molt icòniques. Pel que fa a la dramatúrgia, s’emmarca molt fixament dins la clàssica estructura d’introducció, nus i desenllaç en un recorregut recte i planer, amb missatge i poesia, però que deixa poc espai per a la sorpresa.

En la primera escena Vilaró es fon amb el paisatge preguntant-se com podem viure en aquest planeta que maltractem dia sí, dia també, que es desfà i es dessagna sense que ens immutem. Després passa precisament a l’acció amb un gest ben explícit per, finalment, fer “tribu” amb un seguit de còmplices que també han reaccionat. I decideixen recomençar, allunyant-se camp enllà… mentre el públic, amatent, espera l’estocada final. No arribarà, només tornaran per saludar entre aplaudiments.

Tot i la bellesa del conjunt i el suport de la paraula, que facilita el desplegament del relat, fa la impressió que el muntatge no acaba de connectar amb el públic, si més no com sap fer-ho Vilaró. Amb aquell misticisme, amb aquella clarividència, amb aquella transmissió gairebé imperceptible que t’atrapa profundament i et revela allò que ja sabies però no t’aturaves a pensar.

Tot just s’ha estrenat a FiraTàrrega. La seguirem per veure com evoluciona.