Els homes i els dies

 És el mateix Vilaseca qui ens convida a fer-ho, qui ens convida a que l’anomenem David: una invitació, una senyal de confiança, que ens arriba tant des de les primeres pàgines del seu dietari disfressat de novel·la , com des dels primers minuts de l’espectacle que Josep Maria Miró i Xavier Albertí han construït, a partir d’aquell dietari novelitzat. I si aquell dietari s’ha acabat convertint en una de les grans fites de la literatura catalana recent, l’espectacle que n’ha sortit de les seves pàgines, també hauria d’estar destinat a ocupar un lloc de privilegi, entre les propostes que ens ha ofert recentment la dramatúrgia catalana. No anem tampoc massa sobrats d’esdeveniments, en aquest sentit. I “Els homes i els dies”, en té precisament molt d’esdeveniment .Per cert que no deixa de resultar curiós – i potser també, significatiu- que el gran espectacle diria jo que destinat a convertir-se en el muntatge més emblemàtic de l’actual temporada del Teatre Nacional de Catalunya, estigui signat per qui va ser fins fa un any el director artístic de l’anterior etapa d’aquest mateix teatre. De fet, en els únics moments en els quals el muntatge es permet allunyar-se una mica (només, en aparença) de les paraules que Vilaseca va deixar escrites, i dels referents literaris que tant el van marcar, l’espectacle crea un evident vincle amb el gran leitmotiv que va guiar aquella etapa. Gràcies a l’estupenda presència de Roberto G. Alonso i del magnífic monòleg que li ha escrit Miró, som de tornada cap a aquell Paral·lel mític tan albertinià , en el qual la més saludablement canallesca cultura queer catalana començava a ensenyar el nas, quan encara faltava moltíssim  (però moltíssim) temps per a que la paraula “queer” formés part del nostre vocabulari quotidià.El cas és que , a l’escenari de la Sala Gran del TNC, les pàgines del dietari de Vilaseca, saltant-se una mica la paraula escrita,  acaben fent-li una imprevista visita a la vesant més queer d’aquell llegendari districte teatral organitzat al voltant d’una avinguda construïda en Paral·lel. I alhora, ens recorden també el petit terratrèmol cultural que es va organitzar l’any 1996, quan Josep Maria Flotats va decidir inaugurar ( extraoficialment , i a la Sala Tallers) aquest mateix teatre Nacional amb l’estrena de la primera part d’ “Àngels a Amèrica”, la gran obra mestra de Tony Kushner que constitueix un dels cims absoluts de teatre obertament gai  del segle XX... i del teatre contemporani, sense etiquetes de per mig . Omplir el Teatre Nacional (fins i tot , encara que fos per la porta del darrera) de gais i  malalts de sida, això per no parlar dels  jueus ( un cementiri jueu, era justament l’element escenogràfic central del muntatge de Flotats) i dels  mormons (sempre amb la mirada dirigida cap a Salt Lake City), no era precisament una forma d’inaugurar tan noble institució massa ajustada a la mentalitat convergent.  Per cert: uns quants anys més tard (el 2011), va ser el mateix Josep Maria Miró , qui va aprofitar la visita del Papa Joan Pau II a Barcelona per muntar a la Sala tallers  una disco gai oberta fins l’hora de l’Àngelus (així ho assegurava el sota títol de l’espectacle)  amb quarto fosc inclòs que  va originar un bon enrenou , i que de ben segur, d’haver estat encara viu, li hagués resultat molt temptadora al mateix Vilaseca: la disco gai La Llum en la qual té lloc l’acció de l’obra “Gang Bang”.De la cultura queer a la qual va dedicar gran part dels seus treballs acadèmics, i dels locals d’ambient i les saunes amb quarto fosc incorporat , en sabia molt aquest David Vilaseca que, quan se n’anava al llit amb algú altre – cosa que passava constantment -, se n’oblidava ben a gust del seu propi nom. “Dormo amb gent per deixar de ser jo durant una estona, per canviar de David i veure com és el món des d’una altra perspectiva”, afirma Vilaseca al seu dietari . I a les mateixes pàgines, proclama amb contundència: “Rebutja’m i et serè fidel per sempre més”. Per cert: la continua manca de fidelitat de qui va ser durant anys la seva parella, el dolor que li provocava el constant anar de cos en cos de qui alhora, afirmava estimar-lo tant, i les moltes preguntes que això  li obria a nivell personal,   es troba precisament a l’origen de la seva pròpia constant recerca de sexe . Una recerca que abastava els  racons més foscos dels quartos  foscos dels locals d’ambient o  les zones de cruising de les grans ciutats essencials de la seva existència ( Londres i Barcelona, en primer lloc), i sortia a la caça desplaçant-se  entre els vapors de les saunes gai en les quals no és precisament el vapor, el principal causant de la suor dels cossos mascles. I aquests vapors, i aquestes foscors, i aquesta sensació que pot provocar la més íntima privacitat física situada en el més públic dels espais ( uns urinaris, posem pel cas) , queden perfectament suggerits per la tan sòbria com espectacularment carregada d’intensitat dramatúrgica escenografia dissenyada per Max Glaenzel. Un cop més (només cal recordar “Opening Night”), Glaenzel sap com rendibilitzar les perilloses dimensions d’aquest escenari, sense necessitat d’omplir-les amb estímuls innecessaris i , sovint, contraproduents. El vapor, la foscor ( l’estupenda il·luminació de David Bofarull) , l’alta passarel·la que permet agafar certa perspectiva,  i les parets ambiguament configurades que puntualment poden obrir-se  i transformar-se en habitacle, són més que suficients. Aquí dins, hi caben els desitjos, les pors , les inseguretats personals i creatives , els cossos desitjats i els que han deixat ja de desitjar-se,  l’amic sempre estimat i sovint també desitjat sense el qual , un es pot sentir ningú,; el pare sempre nebulós, el germà sempre trencadís, las mare omnívora sempre disposada a exigir i/o demanar més , i a sentir-se alhora més decebuda que ningú altre amb  aquest fill que no ha acabat de sortir com ella volia, que només pensa en si mateix....En qualsevol cas, si no hagués estat així , si en David no ens hagués sortit tan egocèntric, ens haguéssim quedat sense aquest dietari novelitzat que és més, molt més, que un inventari de nits a la recerca de sexe, i dies a la recerca d’aquella mena de reconeixement que et permet creure’t per una estona que has assolit una part ( si vols tu, una mínima part) d’allò que pretenies assolir a nivell creatiu...i  que no ets el fracàs complert que massa sovint, creus ser. I els dubtes, i les inseguretats, i les enrabiades a distància amb l’ànima dividida entre el cosmopolitisme cultual londinenc i l’olímpica efervescència barcelonina , i les passions literàries que s’escolen a l’escenari tot reproduint les paraules de Puig i Ferreter, Sagarra , Pla o –saltant el Canal de la Mànega- aquell altre Joe Orton que abans d’ell , ja havia omplert també el seu dietari amb sessions continues de sexe gai practicat a lavabos  públics... tot plegat,  va configurant un dels altres gran eixos al voltant del qual es mou l’espectacle. I és que ,entre trucades ansioses i exigents de la mare, sessions de psicoanàlisis practicades a la manera lacaniana i caigudes en picat de l’autoestima, Vilaseca ens convida a endinsar-nos en el mapa potser imprecís i mai acabat de fer de la cultura catalana, i a tenir la gosadia d’explorar les seves reivindicables  virtuts i les seves grans mancances; les seves ambicions llastrades sovint per una culpable manca d’ambició o un també ben digne de passar pel divan complexa d’inferioritat, els seus límits, i les autocensures que s’ha imposat a l’hora d’abordar terrenys que. Lamentablement,  encara resten a casa nostra força virginals: la mateixa cultura queer, n’és un bon exemple.Fa uns anys (després que la publicació d’ “Els homes i els dies”, es convertís en un veritable fenomen a nivell local) , Josep Maria Miró plantejava que molt possiblement s’hagués enamorat de Vilaseca, si l’hagués arribat a conèixer en persona. Doncs ara, ha sabut com transformar aquella possibilitat d’enamorament en un text dramatúrgic que , des de la fidelitat a la literatura del jo en la qual tant s’havia endinsat el nostre autor, sap també com diversificar aquest “jo” dramatúrgic i donar-li la multiplicitat escènica que requereix. Això,  a partir ja d’aquell moment inicial del muntatge en el qual,  el David recreat per un magnífic Rubén de Eguía que va modulant la progressió emocional del seu personatge de forma tan colpidora com precisa, seu per primer cop davant del piano i comença a teclejar unes  notes composades per Johann Sebastian Bach. De fet, Bach serà el fil musical permanent d’un espectacle imprescindible , al qual només se li podrien retreure certs desajustos pel que fa a la composició d’alguns personatges episòdics, interpretats de vegades amb més presència física que contundència interpretativa. Esclar que la contundència, la l’aporta la maternal i omnívora mare d’un Mercè Arànega tan potent com ella sap fer-ho: el seu més rotund monòleg, n’és la millor mostra. Tant de bo, si la irrupció de Vilaseca al Nacional, servís  alhora per a sacsejar una mica el molt necessari debat pendent sobre la cultura catalana al qual, convida també l’esplèndid espectacle de Miró i Albertí.

Així com el director Josep Maria Flotats va decidir fer una preestrena del nou edifici del Teatre Nacional de Catalunya la tardor del 1996 a la Sala Tallers, aleshores encara asfixiant i sense aire condicionat, amb la seva versió particular de la primera part d'«Àngels a Amèrica: el mil·leni s'acosta», de Tony Kushner, l'actual directora del TNC, Carme Portaceli, ha decidit tancar la programació de la seva primera temporada a la Sala Gran amb una altra proposta tan arriscada com aquella, diria que arriscadíssima, traient de l'oblit del gran públic les interioritats de qui hauria estat segurament un nom revelador de la literatura catalana si un fatídic camió no l'hagués atropellat a Londres —on exercia com a catedràtic a la Royal Holloway, University of London— quan circulava en bicicleta.Es tracta de l'escriptor i filòleg David Vilaseca (Barcelona, 1964 - Londres, 2010) que el 2007 ja havia guanyat encara com a “jove escriptor" el Premi Andròmina amb «L'aprenentatge de la soledat», que és la primera part d'un extens volum de 752 pàgines que, pòstumament, a partir de la continuació amb l'original inèdit «El nen ferit», trobat per la família, va recuperar i aplegar el 2017 l'editora Eugènia Broggi (L'Altra Editorial), sota el títol «Els homes i els dies», d'on parteix l'adaptació dramatúrgica que n'ha fet Josep Maria Miró i la posada en escena de Xavier Albertí.Valgui aquí la presentació que el mateix David Vilaseca fa del seu extens dietari, començat a escriure de molt jove, el 1987, als 23 anys, encara als EUA, i continuat fins a Londres, el 2009, un any abans de l'accident de trànsit, quan en tenia ja 46. És ell qui diu: «Des de la primera pàgina, datada en un ja remot dissabte d’agost de l’any 1987 quan, amb vint-i-tres anys i com qui diu tot just acabat de sortir del niu, arribava a un campus universitari dels Estats Units i m’asseia a escriure les meves impressions íntimes, jo havia anat a la recerca d’una autobiografia. Trobar-la —i trobar-me a mi mateix pel camí—ha estat un llarg procés ple d’interrupcions i marrades, el seguiment del qual és el volum que teniu a les mans. Tot el que s’ha de saber de mi, l’autor d’aquestes pàgines, s’anirà descobrint a poc a poc a través del que dic, i no dic, a cada entrada i, a fi que la meva perspectiva actual no s’hi interposi indegudament, prefereixo estalviar-me les presentacions i deixar que sigueu vosaltres mateixos, benèvols lectors, qui us feu progressivament la idea de qui vaig ser. De nom, em podeu dir David.»I així, amb aquesta invitació, és com comença el muntatge de factura personal “Albertí / Miró”, davant de teló, amb l'actor Rubén de Eguía, que interpreta el personatge del protagonista, assegut al piano —banda sonora de Johann Sebastian Bach durant les tres hores amb entreacte inclòs de l'obra— per obrir l'escena amb la presentació d'alguns dels altres personatges o els fantasmes del dietari que aniran desfilant per les memòries de l'autor i que li serveixen també perquè sigui ell mateix qui s'hi projecti en una catarsi marcada per l'homosexualitat, per les relacions familiars —el pare com una estàtua de fons i passat oblidable; la mare obsessiva perquè arribin ben amunt els dos germans; el germà que ell vol inconscientment distant...; l'educació d'escola activa en la línia de la dècada dels setanta-vuitanta de Rosa Sensat; la pressió de l'herència de la tradició nacionalcatolicista; la Catalunya en construcció del monopoli convergent d'un quart de segle... i fins i tot la seva sorpresa quan sap, des de Londres, que Josep M. Flotats provoca el poder establert amb l'obra de Tony Kushner i s'assabenta de la presumpta rebufada de la primera dama, Marta Ferrusola, la que amb el conseller Max Canher havien importat Flotats des de la Comédie Française per elevar el teatre català al llistó de la “grandeur” veïna.Xavier Albertí ha optat per una posada en escena d'«Els homes i els dies» austera, sòrdida, de tendència tenebrosa, minimalista, deixant només lloc a la paraula i a les intervencions de cadascun dels personatges, sense autocensura, amb les frustracions i els desitjos d'un personatge que es declara obertament gai, de la seva caiguda als inferns, de la seva etapa d'amor i desamor, passant pels temps de sexe prohibit als lavabos i les raconades de les estacions de metro, pel sexe de cruising o per les sessions d'un altre mena de cruising, el del terapeuta, per retrobar-se ell mateix.Resumir 752 pàgines d'un dietari no és feina senzilla. La tria es fa inevitable. Arribar a la síntesi és la clau. A més, Josep Maria Miró i Xavier Albertí hi han fet la seva aportació personal posant l'èmfasi en alguna de les cartes que el protagonista té en una relació epistolar distanciada amb la seva mare i, més lúdicament, amb una escena que protagonitza Roberto G. Alonso, autor també del moviment coreogràfic que apareix en alguna escena, on repassa vides i miracles de la història del cabaret tornant de nou al Paral·lel, tan propi de la flaca que hi té Xavier Albertí.Entremig, s'hi passegen citacions de Josep Pla, del guixolenc Gaziel, del selvatà Joan Puig i Ferreter amb el seus «Camins de França», de Josep Maria de Sagarra i també de Joe Orton o André Gide, dos autors defensors dels drets del col·lectiu gai.Malgrat que podríem tornar a parlar de teatre testimonial d'un temps i d'un país, tant la dramatúrgia com la posada en escena pretenen dotar el muntatge d'una pàtina de teatralitat amb uns mòduls escenogràfics que tant serveixen per fer de lavabos de metro, com de conversa de tresillo o de consulta de terapeuta.Al costat d'un Rubèn de Eguía que dóna veu al protagonista d'una manera brillant i que té el paper més extens de tot el muntatge perquè és el responsable de la narrativa, hi ha, a més de l'esmentat Roberto G. Alonso en una apotesi d'“actriu” vermell encès, dues intervencions que fan d'espàrring de tots els altres però des de l'òptica femenina: el de la mare, amb un moment escènic en clau de monòleg d'alta volada de Mercè Arànega —per cert, actuant excepcionalment amb una discreta mascareta—, i el de l'actriu Paula Blanco, que protagonitza també un minimonòleg inicial que il·lumina per uns moments la tendència farcida d'un ritual de foscor que envolta la majoria de tots els altres personatges masculins que fantasmegen amb la memòria de David Vilaseca.Xavier Albertí ha dirigit una simfonia de veus en un espectacle que exigeix als espectadors una bona dosi de recolliment, gairebé com si estiguessin a la veïna Sala Gran de L'Auditori i no a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, que precisament per l'aposta arriscadíssima que esmentava al principi, pot ser que hagi de fer mans i mànigues per tenir tots els espectadors que hauria de tenir aquesta lloable adaptació teatral de l'obra assagística i autobiogràfica d'«Els homes i els dies». (...)