Aquell carrer

Toni Gomila és una riuada de relats opulent i incontenible que, tanmateix, té la mestria d'engiponar-los amb la màxima eficàcia dramàtica per arribar a fer un testimoni monumental a partir d'una aparent minúcia. Parteix d'allò que coneix bé, el seu carrer d'infància, el carrer de sant Rafel al barri de la Torre de Manacor, crescut d'ençà l'arribada del tren en uns afores on els colpistes van construir-hi un quarter militar. I, ja se sap, on hi ha exèrcit hi ha prostitució (i altres galindaines més fosques), i així esdevingué el barri de putes manacorí, l'escola sexual d'una generació com la de Guillem d'Efak, a qui el també manacorí Jaume Vidal Alcover proporcionava poemes de Rimbaud en versió original en l'escola de la vida que era el poble. Gomila recull el testimoni de les persones que visqueren la consolidació d'aquell veïnat, dels padrins i dels fills que trampejaven els rigors del franquisme i dels sinistres guardiacivils sempre ataconant-los. Testimoni d'excepció ha estat un home centenari, en Pífol, àlias musical de Cristòfol Pastor Noguera, que en nèixer el 29 de febrer d'un any bixest (1920) encara pot dir que només té 25 anys complerts! Pífol, amb el seu amic d'origen nigerià, treien llustre a les estrelles de les nits manacorines i als marbres dels tassers dels bars de la barriada prostibulària. Història viva i memòria rediviva que Toni Gomila, amb el concurs d'una vibrant actriu com és Catalina Florit, administra amb una portentosa intensitat emotiva. Una i altre recreen una tracalada de personatges ben familiars i propers, amb un humor i un alt voltatge de sentiments i vivències colpidores, amb diàlegs curulls de veritat i sempre atents a posar el dit al forat de la consciència. És un inventari entranyable i profundament commovedor dels veïns d'aquell raval i la trunyella d'existències que constitueixen l'entramat de memòries que edifiquen la història. El muntatge respira frescor i autenticitat, i interpel·la directament el públic en un envit a la reflexió i al qüestionament. Alhora, un treball corporal de gran precisió col·labora decididament a atansar-nos a aquell modus vivendi popular i solidari cada cop més amenaçat per la incomunicació en què ens entotsolen els mitjans, l'excés d'informació i la telefonia mòbil, de devastadors efectes addictius. Diuen que en el llit de mort Guillem d'Efak va veure com la porta del castell d'iràs i no tornaràs li l'obria Na Pilar, la cordial meuca de la seua joventut. Avui potser li l'obriria un espantall armat fins a les dents, la gèlida veu d’un contestador automàtic o la cridòria estèril d'un tertulià...

Habitual ja a Fira Mediterrània (Peccatum, 2017, Rostoll Cremat, 2019), Toni Gomila té la màgia de convertir el més particular en universal. Ho va fer a l’exitós i multipremiat Acorar (2011), i ho torna a fer ara. No hi ha res més particular que el relat de la infantesa de cadascú, i Aquell carrer (desembre, 2020) no és res més -i no és poc- que una pila de records d’infantessa i/o de joventut dels que poblaren el barri de Sa Torre a Manacor, del que Gomila n´és fill cada cop més il·lustre. Toni Gomila es lliura a una tasca d’etnografia amateur que acaba convertint-se en una peça teatral curiosa, divertida i, sobretot, molt emocionant. Perquè el teatre és fer present allò que tal vegada esdevingué, amb el seu component de llegenda més o menys èpica o lírica segons qui invoqui el record. En la seva representació d’un barri perifèric que va creixent i conformant-se amb la gent que l’habita, algú hi trobarà un trocet d’infància, algú altre potser una espurna del viscut quan era jove, o del que explica una àvia, el pare, la padrina o una mestra d’escola. En la cartografia de Manacor que traça Gomila a escena, el perifèric esdevé centre. Sa Torre és el centre de l’univers per aquells que, amb la seva presència, teixiren la xarxa social del seu veïnat dels anys setanta del passat segle fins un present més aspre i individualista. La proposta és senzilla i clara: per l’escenari desfilaran els personatges que s’establiren al voltant d’una torre del segle XIV que dona nom al barri, una mena d’eixample extramurs de traçat ortogonal, com el dels campaments militars. Gomila compta, a escena, amb la col·laboració còmplice de Catalina Florit, part fonamental també de Produccions de Ferro. Dos intèrprets per a una munió de personatges de pelatges molt diferents, començant pel propi autor. Com van fer a Peccatum, ambdós -depassant gèneres i edats- dibuixen personatges de traç gruixut però, en aquest cas, sense caure en la caricatura o, si més no, fent-ne un dibuix amable i escaient. Gomila ha deixat el seus textos i espectacles en mans de notables directors d’escena de l’àmbit catalanoparlant. Ara compta amb Ferran Utzet per donar forma al garbuix de records i personatges de diferents èpoques i condicions. Un Ferran Utzet avesat al protagonisme col·lectiu en espectacles com Sopa de pollastre amb ordi (2018), Dansa d’agost (2016) o Traduccions/Translations (2014). La proposta parteix d’unes entrevistes a les persones protagonistes que són gravades en vídeo. Amb aquests testimonis es va bastin l’espectacle que, per moments, abandonen el format de l’entrevista per entrar en l’escenificació del record. Utzet fila prim en els enllaços i transicions d’escenes i personatges, marcant un ritme àgil entre aquests, al temps que deixa espai perquè cada unitat respiri al seu propi ritme. Sap explotar la vis còmica dels personatges sense carregar les tintes cap a la sàtira o el grotesc. Es posa al davant de dos intèrprets amb capacitat per canviar ràpidament de registre i mostrar tots els colors d’uns personatges tots ells entranyables. Senzilla és també la proposta escenogràfica de Xesca Salvà, complementada per un atrezzo en el mateix sentit i puntuada per la precisa il·luminació de Pep Barcons. Aquell carrer és un espectacle capaç d’arribar a un públic molt ampli per parlar-nos de les moltes virtuts del bon veïnatge i recordar-nos que som animals gregaris i és en societat que construïm dia a dia el nostre ser al món.

Fira Mediterrània ha consolidat el seu lema "Arrel i Arts Vives" amb peces escèniques que fan de lligam entre la història recent i l’actualitat. “Aquell carrer” de Produccions de Ferro (interpretació de Catalina Florit i Toni Gomila) amb el retrat dels clarobscurs del barri de Sa Torre, a Manacor, des de la postguerra i fins als anys setanta. És sabut que la memòria sempre traeix i aquest esforç de recerca de l’autor mallorquí el porta a transitar per sorpreses inesperades que explica amb l’habitual to sorneguer i greu alhora, cosa que permet entrar en la circumstància sense judicis apriorístics. La crònica sencera de Fira Mediterrània en aquest enllaç.JORDI SORA i DOMENJÓ