Toni Gomila és una riuada de relats opulent i incontenible que, tanmateix, té la mestria d’engiponar-los amb la màxima eficàcia dramàtica per arribar a fer un testimoni monumental a partir d’una aparent minúcia. Parteix d’allò que coneix bé, el seu carrer d’infància, el carrer de sant Rafel al barri de la Torre de Manacor, crescut d’ençà l’arribada del tren en uns afores on els colpistes van construir-hi un quarter militar. I, ja se sap, on hi ha exèrcit hi ha prostitució (i altres galindaines més fosques), i així esdevingué el barri de putes manacorí, l’escola sexual d’una generació com la de Guillem d’Efak, a qui el també manacorí Jaume Vidal Alcover proporcionava poemes de Rimbaud en versió original en l’escola de la vida que era el poble. Gomila recull el testimoni de les persones que visqueren la consolidació d’aquell veïnat, dels padrins i dels fills que trampejaven els rigors del franquisme i dels sinistres guardiacivils sempre ataconant-los. Testimoni d’excepció ha estat un home centenari, en Pífol, àlias musical de Cristòfol Pastor Noguera, que en nèixer el 29 de febrer d’un any bixest (1920) encara pot dir que només té 25 anys complerts! Pífol, amb el seu amic d’origen nigerià, treien llustre a les estrelles de les nits manacorines i als marbres dels tassers dels bars de la barriada prostibulària. Història viva i memòria rediviva que Toni Gomila, amb el concurs d’una vibrant actriu com és Catalina Florit, administra amb una portentosa intensitat emotiva. Una i altre recreen una tracalada de personatges ben familiars i propers, amb un humor i un alt voltatge de sentiments i vivències colpidores, amb diàlegs curulls de veritat i sempre atents a posar el dit al forat de la consciència. És un inventari entranyable i profundament commovedor dels veïns d’aquell raval i la trunyella d’existències que constitueixen l’entramat de memòries que edifiquen la història. El muntatge respira frescor i autenticitat, i interpel·la directament el públic en un envit a la reflexió i al qüestionament. Alhora, un treball corporal de gran precisió col·labora decididament a atansar-nos a aquell modus vivendi popular i solidari cada cop més amenaçat per la incomunicació en què ens entotsolen els mitjans, l’excés d’informació i la telefonia mòbil, de devastadors efectes addictius. Diuen que en el llit de mort Guillem d’Efak va veure com la porta del castell d’iràs i no tornaràs li l’obria Na Pilar, la cordial meuca de la seua joventut. Avui potser li l’obriria un espantall armat fins a les dents, la gèlida veu d’un contestador automàtic o la cridòria estèril d’un tertulià…