Khaled – Camí de refugi

Ja fa anys que el teatre català, la dansa, la música, l’art, la cultura en general parla dels refugiats,d e les crisi migratòries vingudes d’Orient,d ‘Àfrica o, ara, d’Ucraïna. Just fa un any que es va estrenar la instal·lació “Khaled” de Martí Santcliment a la Fira Mediterrània de Manresa i ara ha arribat a l’Escena Poblenou, ubicada a la antiga fàbrica Oliva Artés que avui en dia acull el Museu d’Història de Barcelona.Santcliment introdueix la instal·lació amb una breu xerrada sobre l’origen del projecte i posa en valor la relació de la instal·lació amb l’espai que l’acull. Un cop a dins ens trobem amb una gran sala fosca i sis punts des d’on un munt de runa (munts de ciment deformats) hi sobresurten tubs, pantalles, panots, etc. Cada una d’aquetes illes ens aproparà una veu, un testimoni sobre el significat de ser refugiat. Són històries de vida, homes i dones que han fugit dels seus països d’origen per la guerra i que han sobreviscut a un viatge de mort i dol.La peculiaritat de cada un d’aquests testimonis és que tots són músics. No és en va, doncs Santcliment treballa amb Jordi Savall i família i el contacte amb músics asiàtics, africans o d’arreu del món és constant. Rel projecte però ha estat laboriós i ha costat els seus anys. Moltes xerrades, molta maduració i un enfocament didàctic i sorprenent que ofereix una cara més crua i verdadera del què significa ser un refugiat. I aquí està l’essència de l’espectacle. A la seva manera, després d’explicar els seus periples, cadascun dels testimonis tracta de definir que significa un refugi. Refugi és la música i el cant; refugi és el caos, el record; refugi és una poesia. Testimonis com el del propi Khaled o de l’alegre i ballarí Youssouf impacten, són sintètics i apunten a la insensatesa de les guerres i del camí que ha de fer un refugiat.Però no sols són els testimonis videogràfics de les pantalles o els auditius que s’escolen pels tubs de plàstic. A vegades una simple frase rodejada de panots, té la mateixa o més potència. Imad, amazic d’origen, deixa apuntat que el carrer és casa seva, que qualsevol carrer, qualsevol lloc podria dir que és casa seva. Al mateix temps, Santcliment recupera la figura de l’Antoni Benaiges, aquell professor que va portar un sistema educatiu innovador a Buñuleos de Bureba el 1936 i que va prometre als seus alumnes que els portaria a la mar. En la instal·lació, recupera algunes de les definicions que aquells nens van deixar escrites sobre la immensitat de la mar. Ja ens en van parlar el Xavier Bobés i el Alberto Conejero a “El mar: Visió d’uns nens que no l’han vist mai”. El desig de mar d’uns que no sabien que una guerra estava a punt d’atrapar-los, ha estat la sentència de mort per a molt i per aquestes veus, un camí tortuós cap a una Europa que probablement no és tan bonica com se’ls hi havia promès.Recobrint la instal·lació un bruzit constant es trenca un parell de cops per la veu de Khaled qui explica vivències i sensacions. I sabem de bona tinta que, no en aquest dia, la instal·lació acaba amb Leila, una de les refugiades cantant una cançó de bressol. I segurament, de dol.

Es tracta d'una instal·lació que supera el previsible. Habitualment, una peça d'art sobre la immigració amb testimonis narra les raons per fugir i també les dificultats (sovint èpiques i sempre injustes) per trobar una alternativa, per sobreviure. Hi ha múltiples exemples recents des d'Alhayat, Maremar a P.A.U.. Partint de fets reals ficcionats, o des dels mateixos testimonis. Ara, un equip liderat per Martí Sancliment, dóna una volta i prefereix que siguin els testimonis els que parlin obertament, des de la seva nova llar, i que superin el viatge i les pors. Com en la versió de La nit just abans dels boscos, dirigit perRoberto Romei, l'immigrant el que necessita és l'escalf dels ciutadans que, habitualment, li giren l'esquena. Ara, en format àudio (intrigants tubs que canten) o des de vídeos, els set testimonis (tots músics), parlen de com no sentir-se immigrants: "quan es canta s'és trobador", és deixa de tenir un DNI o un carnet de residència. Khaled és un bonic i intens viatge per aquestes instal·lacions, que destil·len humanitat. I té l'encert de posar-hi al centre, breus cites de les redaccions d'escola d'El mar. Aquells nens d'Epanya endins que el mestre els hi va explicar com era el mar i ells en van escriure, sense que, en realitat, l'haguessin vist mai. I que el mestre (si el feixisme no l'hagués assassinat en els inicis de la Guerra Civil) hagués complert el pacte de dur-los d'excursió algun dia. Aquest mar que ens separa és, en realitat, el que ajunta metafòricament totes aquestes històries.L'art trenca amb la burocràcia i connecta amb tothom. Cal, això sí, que els ciutadans vulguin escoltar. Perquè el seu cant, la seva necessitat d'abraçar-se, és mútua. Tothom necessita una llar, un escalf més enllà del sostre i el plat a taula. Tothom necessita que se l'escoltin. Tots som doncs, refugiats.

Cada cop és més freqüent en els festivals i fires estratègiques de les arts escèniques, trobar en la programació oficial el format d’instal·lació. Sota aquest concepte, encunyat per les arts plàstiques als anys 70 del segle passat, hi ha l’exposició de peces diverses unides per una temàtica en un espai ocupat i transformat (o resignificat) per un artista o un col·lectiu d’artistes. El polifacètic artista Martí Sancliment ens introdueix en una instal·lació sobre les migracions contemporànies presentada com una dramatúrgia oberta. A Manresa -amb molt bon criteri-, s’ocupa el refugi antiaeri construït durant la Guerra Civil, amb 6 peces més o menys interactives que generen sis pols d’atracció diferents. Khaled és el nom d’un dels seus protagonistes, sis artistes més, de procedències diverses, aporten la seva experiència del repte migratori en la recerca d’un refugi des d’on poder expressar-se, a on poder ser. Són Khaled Khateb, Georgi Dimitrov, Leila Er Rabiai, Imad Amrah, Youssouf Siby, Semih Ali Aksoy i Neila Benbey fent-nos partícips de la seva experiència. Travesses dures fugint de la guerra, de la censura, de la misèria... que Martí Sancliment ha transformat a partir de materials de desfet en punts d’encontre amb les vivències d’aquests protagonistes. De la creació audiovisual als efectes sonors, l’itinerari no està marcat i hom és lliure de fer el recorregut que consideri oportú. La instal·lació ens va portant d’unes ribes a altres de la Mediterrània. La il·luminació dels espais, sempre tènue, manté la idea d’una proximitat que genera l’ambient íntim necessari per a les confessions o per sentir les veus dels qui no han trobat “l’espai amic”, “l’espai refugi”. La instal·lació esdevé una magnífica oportunitat per acostar-nos a una realitat quotidiana -i, no obstant, desapercebuda- per fer-nos conscients de la seva existència i, si més no, moure’ns a aplanar aquests camins.